Indult BPA: 84 anys de presó i una sentència de més de 6.000 folis
El problema
ATTAC Andorra i el Partit Pirata d’Andorra demanen als Coprínceps d’Andorra que estudiïn i concedeixin, quan processalment correspongui, l’indult a les persones condemnades en el cas BPA.
Aquesta petició no neix d’una impressió superficial, ni d’una defensa acrítica de Banca Privada d’Andorra, ni d’una reacció emocional davant una sentència dura. Neix de l’anàlisi de més de 6.000 folis, de l’estudi de les nou defenses finals i de la comparació entre la sentència dictada a Andorra i les informacions publicades posteriorment a la premsa sobre el desenllaç a Espanya de peces centrals del relat acusatori.
Segons la premsa, el Tribunal de Corts va condemnar 18 persones en la primera gran causa del cas BPA, amb penes d’entre 3 anys i mig i 7 anys de presó, un total de 84 anys de presó i multes que s’han situat al voltant dels 66 milions d’euros. Joan Pau Miquel, antic conseller delegat de BPA, va rebre la pena més elevada: 7 anys de presó, 30 milions d’euros de multa i 10 anys d’inhabilitació. Altres condemnats també van rebre penes molt importants, inhabilitacions i sancions econòmiques que han marcat les seves vides, les seves famílies i la seva reputació professional.
Però després d’analitzar les nou defenses finals, considerem que existeixen dubtes profunds sobre la justícia material d’aquesta condemna. Dubtes sobre la prova penal individualitzada. Dubtes sobre el delicte precedent. Dubtes sobre la proporcionalitat de les penes. Dubtes sobre el dret de defensa. Dubtes sobre l’ús d’inferències, informes importats i relats fiscals com a substitut de la prova directa. I dubtes sobre el paper que van poder tenir la pressió internacional, la nota del FinCEN, l’Operació Catalunya i la necessitat política de justificar la intervenció i destrucció de BPA.
El dret penal no pot condemnar per ambient. No pot condemnar per pertinença a una estructura. No pot condemnar perquè algú treballava al banc equivocat en el moment equivocat. La responsabilitat penal exigeix individualització: què va fer cada persona, quan ho va fer, amb quin coneixement i amb quina intenció. Si aquesta prova individualitzada no és clara, el dret penal deixa de ser garantia i es converteix en una eina de construcció de culpables.
Les defenses analitzades mostren un patró preocupant. En la defensa d’Anna Solé Agustí, en favor d’Amaya de Santiago Bullich, Sergi Fernández Genés, Antoni Calvente Gutiérrez i Xavier Mayol González, apareix la denúncia d’una acusació que converteix la proximitat funcional amb determinats expedients en coneixement criminal. Però treballar en un banc, revisar documentació o seguir protocols interns no equival automàticament a blanquejar capitals.
En la defensa d’Alfons Clavera Aristi, en favor d’Esteve García García i Josep González Frías, apareix una qüestió essencial: si en el moment dels fets el frau fiscal estranger no funcionava com a delicte precedent de blanqueig a Andorra en els termes que la condemna necessitava, la sentència corre el risc de castigar el passat amb categories penals posteriors.
En la defensa de Salvador Capdevila Pallarés, en favor d’Enrique Rafael Gracia Cerdà, Mauricio Escribano Sánchez i Ignacio Cardiel Lavilla, apareixen errors materials, xifres discutides, operacions ordinàries convertides en sospitoses i confusions d’identitat que en qualsevol procés garantista haurien d’haver encès totes les alarmes. Quan la llibertat d’una persona pot dependre de detectar un zero afegit entre milers de folis, el problema ja no és només BPA: és la seguretat jurídica de qualsevol ciutadà davant l’Estat.
En la defensa de Marc Maestre Rifà, en favor de Joana Reolid Castillo, Francesc Martínez-Bort, Francesc Xavier Domingo Roige, Francisco Javier Filoso Fernández, Josep Lluís Rivero Carrizo i Josep Antoni Rivero Carrizo, s’observa el problema d’una acusació canviant, expansiva i líquida. Una causa penal no pot adaptar-se contínuament per sobreviure a les seves pròpies esquerdes. La prova ha de sostenir l’acusació, no l’acusació fabricar una lectura de la prova.
En la defensa de Patricia Bragança Varela, en favor de Luis Pablo La Plana Moraes i Amelie André Monique Pérez, destaca la desproporció humana i jurídica: una reunió del CPB avalada per KPMG, un ingrés de 40.000 euros, un fax discutit, un Excel defectuós i l’absència del testimoni clau Rafael Pallardó no poden convertir-se, sense més, en una condemna penal sòlida.
En la defensa d’Antoni Duró Arajol, en favor de Josep Elfa Farré, apareix el perill de convertir la ignorància deliberada en substitut de la prova. “Havia de saber-ho” no pot substituir “ho sabia”. El dret penal no pot condemnar intuïcions ni reconstruccions retrospectives d’una trajectòria professional.
En la defensa d’Antoni Riestra González de Ubieta, en favor de Santiago de Rosselló Piera, Joan Cejudo Peña, Ana María Bermejo Camps i Jaume Sansa Matamoros, el cas entra en el seu nucli polític: FinCEN, Operació Catalunya, pressió exterior, UIFAnd, Sepblac, fiscalies i coordinació institucional. També apareix una paradoxa inadmissible: si no investigaves, eres culpable per no investigar; si investigaves, eres culpable perquè investigar demostrava que sabies massa. Amb aquesta lògica, el compliment normatiu es converteix en una trampa penal.
En la defensa de Joan Miró Ariza, en favor d’Isabel Sarmiento Fuertes, es mostra una de les cares més greus del cas: una professional que documenta, demana informació, impulsa auditories, informa el CPB, col·labora amb la UIFAND i deixa rastre pot acabar veient aquesta mateixa traçabilitat utilitzada contra ella. Si documentar serveix per condemnar i no documentar serveix per acusar d’ocultació, el sistema es converteix en una trampa perfecta.
Finalment, en la defensa de Jesús Jiménez Naudí, en favor de Joan Pau Miquel Prats, apareix la gran pregunta: va existir realment una organització criminal unificada o es va construir un totum revolutum amb empresaris xinesos, restaurants, informes espanyols, sospites, episodis inconnexos i una narració importada de la causa Emperador? Si el nucli econòmic era comerç, importacions, vendes en efectiu, frau fiscal o evasió tributària a Espanya, calia demostrar que això podia sostenir penalment el blanqueig a l’Andorra de 2008 a 2011.
Les informacions publicades per Altaveu agreugen encara més la necessitat d’una resposta institucional. D’una banda, s’ha publicat que Rafael Pallardó, peça central sobre la qual gira bona part de la causa, ha acabat a Espanya amb una pena substituïda per quatre multes que sumen 4.356 euros, en un context on l’origen dels diners es vincula essencialment al frau fiscal, mercaderia no declarada, IVA no pagat i diner negre comercial. De l’altra, també s’ha publicat una conversa atribuïda a Francisco Martínez en què es parla de coordinació entre autoritats espanyoles i andorranes, UIFAnd, Sepblac i fiscalies, amb la nota del FinCEN com a detonant final.
Aquest contrast és moralment i institucionalment insuportable. A Espanya, l’empresari sobre el qual gira bona part del relat acaba amb una sortida penal mínima. A Andorra, treballadors, tècnics, gestors i directius del banc reben condemnes devastadores. Si el suposat origen criminal acaba rebaixat, matisat o explicat essencialment com a frau fiscal, Andorra té l’obligació democràtica de preguntar-se si la seva resposta penal va ser proporcionada, garantista i jurídicament sòlida.
No demanem impunitat. No demanem que s’esborri la història. No defensem l’opacitat financera ni cap model bancari del passat. Demanem una mesura de gràcia perquè la justícia penal, quan queda envoltada de dubtes estructurals, ha de trobar una via institucional de reparació.
L’indult que demanem no és un favor personal. És una reparació democràtica. No és un indult per tapar. És un indult per obrir la veritat. És un indult per reconèixer que el cas BPA no pot continuar sent la targeta de presentació d’una Andorra que vol ser un Estat de dret modern, europeu i garantista.
Per tot això, demanem als Coprínceps d’Andorra:
Primer, que estudiïn i concedeixin, quan processalment correspongui, l’indult a les persones condemnades en el cas BPA.
Segon, que aquesta mesura de gràcia es plantegi com una resposta institucional davant els dubtes greus sobre la prova, la proporcionalitat, el dret de defensa, el delicte precedent i el context polític de la causa.
Tercer, que s’obri un debat públic i transparent sobre les responsabilitats polítiques, judicials, financeres i institucionals derivades de la intervenció de BPA i de la gestió posterior del procediment.
Quart, que Andorra reconegui que la seva credibilitat internacional no es defensa amagant errors, sinó demostrant que és capaç de revisar-los, reparar-los i assumir responsabilitats.
Un Estat no és més fort perquè no rectifica. És més fort quan té el coratge de fer-ho. Si el cas BPA va ser una crisi d’Estat, la seva reparació també ha de ser una decisió d’Estat.
Per veritat, per reparació democràtica, per responsabilitat institucional i per la dignitat d’Andorra, demanem l’indult per als condemnats del cas BPA.
Vídeos i materials d’anàlisi sobre el cas BPA
Per entendre millor els motius d’aquesta petició d’indult, posem a disposició pública tres materials audiovisuals relacionats amb el cas BPA, la sentència de més de 6.000 folis i les nou defenses finals analitzades.
Vídeo de presentació de la petició d’indult BPA
En aquest vídeo s’explica per què ATTAC Andorra i el Partit Pirata d’Andorra impulsen aquesta petició d’indult: 84 anys de presó, una sentència de més de 6.000 folis i massa dubtes sobre la prova, el delicte precedent i la proporcionalitat de les condemnes.
https://youtu.be/NWkjsdy08Uc?si=4gjUtmveIm0NeC_4
Sèrie d’opinió i investigació audiovisual
Sèrie d’opinió i investigació audiovisual sobre el cas BPA, realitzada per Josep Guirao, per analitzar defensa a defensa una de les causes judicials més polèmiques de la història recent d’Andorra. A partir de les nou defenses finals de la sentència, aquesta sèrie revisa si hi va haver veritable prova penal individualitzada o si la condemna es va construir sobre relat fiscal, pressió institucional, inferències, sospites, errors probatoris i una monumental chapuza judicial.
https://youtube.com/playlist?list=PLplu9Lv2yeiGwT4GnZ9zqPD43OMACyl_O&si=iLhNnLDtm5ZJJfiN
Sèrie documental sobre les nou defenses finals
Sèrie documental sobre el cas BPA a partir dels informes finals de defensa. Nou episodis, nou advocats i desenes d’acusats davant una mateixa pregunta: hi va haver prova penal individualitzada o una condemna construïda sobre relat fiscal, inferències, sospites i una monumental chapuza probatòria?
https://youtube.com/playlist?list=PLplu9Lv2yeiEK9klZkb5xTWtqju2h9Mvr&si=B864rn3QWN86nkWp
Aquests materials no substitueixen la sentència ni les defenses originals, però ajuden a fer comprensible per a la ciutadania una causa judicial d’una complexitat excepcional. La petició d’indult no demana impunitat: demana veritat, reparació democràtica i responsabilitat institucional.
4
El problema
ATTAC Andorra i el Partit Pirata d’Andorra demanen als Coprínceps d’Andorra que estudiïn i concedeixin, quan processalment correspongui, l’indult a les persones condemnades en el cas BPA.
Aquesta petició no neix d’una impressió superficial, ni d’una defensa acrítica de Banca Privada d’Andorra, ni d’una reacció emocional davant una sentència dura. Neix de l’anàlisi de més de 6.000 folis, de l’estudi de les nou defenses finals i de la comparació entre la sentència dictada a Andorra i les informacions publicades posteriorment a la premsa sobre el desenllaç a Espanya de peces centrals del relat acusatori.
Segons la premsa, el Tribunal de Corts va condemnar 18 persones en la primera gran causa del cas BPA, amb penes d’entre 3 anys i mig i 7 anys de presó, un total de 84 anys de presó i multes que s’han situat al voltant dels 66 milions d’euros. Joan Pau Miquel, antic conseller delegat de BPA, va rebre la pena més elevada: 7 anys de presó, 30 milions d’euros de multa i 10 anys d’inhabilitació. Altres condemnats també van rebre penes molt importants, inhabilitacions i sancions econòmiques que han marcat les seves vides, les seves famílies i la seva reputació professional.
Però després d’analitzar les nou defenses finals, considerem que existeixen dubtes profunds sobre la justícia material d’aquesta condemna. Dubtes sobre la prova penal individualitzada. Dubtes sobre el delicte precedent. Dubtes sobre la proporcionalitat de les penes. Dubtes sobre el dret de defensa. Dubtes sobre l’ús d’inferències, informes importats i relats fiscals com a substitut de la prova directa. I dubtes sobre el paper que van poder tenir la pressió internacional, la nota del FinCEN, l’Operació Catalunya i la necessitat política de justificar la intervenció i destrucció de BPA.
El dret penal no pot condemnar per ambient. No pot condemnar per pertinença a una estructura. No pot condemnar perquè algú treballava al banc equivocat en el moment equivocat. La responsabilitat penal exigeix individualització: què va fer cada persona, quan ho va fer, amb quin coneixement i amb quina intenció. Si aquesta prova individualitzada no és clara, el dret penal deixa de ser garantia i es converteix en una eina de construcció de culpables.
Les defenses analitzades mostren un patró preocupant. En la defensa d’Anna Solé Agustí, en favor d’Amaya de Santiago Bullich, Sergi Fernández Genés, Antoni Calvente Gutiérrez i Xavier Mayol González, apareix la denúncia d’una acusació que converteix la proximitat funcional amb determinats expedients en coneixement criminal. Però treballar en un banc, revisar documentació o seguir protocols interns no equival automàticament a blanquejar capitals.
En la defensa d’Alfons Clavera Aristi, en favor d’Esteve García García i Josep González Frías, apareix una qüestió essencial: si en el moment dels fets el frau fiscal estranger no funcionava com a delicte precedent de blanqueig a Andorra en els termes que la condemna necessitava, la sentència corre el risc de castigar el passat amb categories penals posteriors.
En la defensa de Salvador Capdevila Pallarés, en favor d’Enrique Rafael Gracia Cerdà, Mauricio Escribano Sánchez i Ignacio Cardiel Lavilla, apareixen errors materials, xifres discutides, operacions ordinàries convertides en sospitoses i confusions d’identitat que en qualsevol procés garantista haurien d’haver encès totes les alarmes. Quan la llibertat d’una persona pot dependre de detectar un zero afegit entre milers de folis, el problema ja no és només BPA: és la seguretat jurídica de qualsevol ciutadà davant l’Estat.
En la defensa de Marc Maestre Rifà, en favor de Joana Reolid Castillo, Francesc Martínez-Bort, Francesc Xavier Domingo Roige, Francisco Javier Filoso Fernández, Josep Lluís Rivero Carrizo i Josep Antoni Rivero Carrizo, s’observa el problema d’una acusació canviant, expansiva i líquida. Una causa penal no pot adaptar-se contínuament per sobreviure a les seves pròpies esquerdes. La prova ha de sostenir l’acusació, no l’acusació fabricar una lectura de la prova.
En la defensa de Patricia Bragança Varela, en favor de Luis Pablo La Plana Moraes i Amelie André Monique Pérez, destaca la desproporció humana i jurídica: una reunió del CPB avalada per KPMG, un ingrés de 40.000 euros, un fax discutit, un Excel defectuós i l’absència del testimoni clau Rafael Pallardó no poden convertir-se, sense més, en una condemna penal sòlida.
En la defensa d’Antoni Duró Arajol, en favor de Josep Elfa Farré, apareix el perill de convertir la ignorància deliberada en substitut de la prova. “Havia de saber-ho” no pot substituir “ho sabia”. El dret penal no pot condemnar intuïcions ni reconstruccions retrospectives d’una trajectòria professional.
En la defensa d’Antoni Riestra González de Ubieta, en favor de Santiago de Rosselló Piera, Joan Cejudo Peña, Ana María Bermejo Camps i Jaume Sansa Matamoros, el cas entra en el seu nucli polític: FinCEN, Operació Catalunya, pressió exterior, UIFAnd, Sepblac, fiscalies i coordinació institucional. També apareix una paradoxa inadmissible: si no investigaves, eres culpable per no investigar; si investigaves, eres culpable perquè investigar demostrava que sabies massa. Amb aquesta lògica, el compliment normatiu es converteix en una trampa penal.
En la defensa de Joan Miró Ariza, en favor d’Isabel Sarmiento Fuertes, es mostra una de les cares més greus del cas: una professional que documenta, demana informació, impulsa auditories, informa el CPB, col·labora amb la UIFAND i deixa rastre pot acabar veient aquesta mateixa traçabilitat utilitzada contra ella. Si documentar serveix per condemnar i no documentar serveix per acusar d’ocultació, el sistema es converteix en una trampa perfecta.
Finalment, en la defensa de Jesús Jiménez Naudí, en favor de Joan Pau Miquel Prats, apareix la gran pregunta: va existir realment una organització criminal unificada o es va construir un totum revolutum amb empresaris xinesos, restaurants, informes espanyols, sospites, episodis inconnexos i una narració importada de la causa Emperador? Si el nucli econòmic era comerç, importacions, vendes en efectiu, frau fiscal o evasió tributària a Espanya, calia demostrar que això podia sostenir penalment el blanqueig a l’Andorra de 2008 a 2011.
Les informacions publicades per Altaveu agreugen encara més la necessitat d’una resposta institucional. D’una banda, s’ha publicat que Rafael Pallardó, peça central sobre la qual gira bona part de la causa, ha acabat a Espanya amb una pena substituïda per quatre multes que sumen 4.356 euros, en un context on l’origen dels diners es vincula essencialment al frau fiscal, mercaderia no declarada, IVA no pagat i diner negre comercial. De l’altra, també s’ha publicat una conversa atribuïda a Francisco Martínez en què es parla de coordinació entre autoritats espanyoles i andorranes, UIFAnd, Sepblac i fiscalies, amb la nota del FinCEN com a detonant final.
Aquest contrast és moralment i institucionalment insuportable. A Espanya, l’empresari sobre el qual gira bona part del relat acaba amb una sortida penal mínima. A Andorra, treballadors, tècnics, gestors i directius del banc reben condemnes devastadores. Si el suposat origen criminal acaba rebaixat, matisat o explicat essencialment com a frau fiscal, Andorra té l’obligació democràtica de preguntar-se si la seva resposta penal va ser proporcionada, garantista i jurídicament sòlida.
No demanem impunitat. No demanem que s’esborri la història. No defensem l’opacitat financera ni cap model bancari del passat. Demanem una mesura de gràcia perquè la justícia penal, quan queda envoltada de dubtes estructurals, ha de trobar una via institucional de reparació.
L’indult que demanem no és un favor personal. És una reparació democràtica. No és un indult per tapar. És un indult per obrir la veritat. És un indult per reconèixer que el cas BPA no pot continuar sent la targeta de presentació d’una Andorra que vol ser un Estat de dret modern, europeu i garantista.
Per tot això, demanem als Coprínceps d’Andorra:
Primer, que estudiïn i concedeixin, quan processalment correspongui, l’indult a les persones condemnades en el cas BPA.
Segon, que aquesta mesura de gràcia es plantegi com una resposta institucional davant els dubtes greus sobre la prova, la proporcionalitat, el dret de defensa, el delicte precedent i el context polític de la causa.
Tercer, que s’obri un debat públic i transparent sobre les responsabilitats polítiques, judicials, financeres i institucionals derivades de la intervenció de BPA i de la gestió posterior del procediment.
Quart, que Andorra reconegui que la seva credibilitat internacional no es defensa amagant errors, sinó demostrant que és capaç de revisar-los, reparar-los i assumir responsabilitats.
Un Estat no és més fort perquè no rectifica. És més fort quan té el coratge de fer-ho. Si el cas BPA va ser una crisi d’Estat, la seva reparació també ha de ser una decisió d’Estat.
Per veritat, per reparació democràtica, per responsabilitat institucional i per la dignitat d’Andorra, demanem l’indult per als condemnats del cas BPA.
Vídeos i materials d’anàlisi sobre el cas BPA
Per entendre millor els motius d’aquesta petició d’indult, posem a disposició pública tres materials audiovisuals relacionats amb el cas BPA, la sentència de més de 6.000 folis i les nou defenses finals analitzades.
Vídeo de presentació de la petició d’indult BPA
En aquest vídeo s’explica per què ATTAC Andorra i el Partit Pirata d’Andorra impulsen aquesta petició d’indult: 84 anys de presó, una sentència de més de 6.000 folis i massa dubtes sobre la prova, el delicte precedent i la proporcionalitat de les condemnes.
https://youtu.be/NWkjsdy08Uc?si=4gjUtmveIm0NeC_4
Sèrie d’opinió i investigació audiovisual
Sèrie d’opinió i investigació audiovisual sobre el cas BPA, realitzada per Josep Guirao, per analitzar defensa a defensa una de les causes judicials més polèmiques de la història recent d’Andorra. A partir de les nou defenses finals de la sentència, aquesta sèrie revisa si hi va haver veritable prova penal individualitzada o si la condemna es va construir sobre relat fiscal, pressió institucional, inferències, sospites, errors probatoris i una monumental chapuza judicial.
https://youtube.com/playlist?list=PLplu9Lv2yeiGwT4GnZ9zqPD43OMACyl_O&si=iLhNnLDtm5ZJJfiN
Sèrie documental sobre les nou defenses finals
Sèrie documental sobre el cas BPA a partir dels informes finals de defensa. Nou episodis, nou advocats i desenes d’acusats davant una mateixa pregunta: hi va haver prova penal individualitzada o una condemna construïda sobre relat fiscal, inferències, sospites i una monumental chapuza probatòria?
https://youtube.com/playlist?list=PLplu9Lv2yeiEK9klZkb5xTWtqju2h9Mvr&si=B864rn3QWN86nkWp
Aquests materials no substitueixen la sentència ni les defenses originals, però ajuden a fer comprensible per a la ciutadania una causa judicial d’una complexitat excepcional. La petició d’indult no demana impunitat: demana veritat, reparació democràtica i responsabilitat institucional.
Actualizaciones de la petición
Compartir esta petición
Petición creada en 23 de junio de 2026