Indult BPA: 84 anys de presó i una sentència de més de 6​.​000 folis

101

¡Alcancemos 200 firmas!
¡Las peticiones con más de 1000 firmas tienen 5 veces más posibilidades de ganar!
Firmantes recientes
Marta y 19 personas más han firmado la petición recientemente.

El problema

CAT / ES / EN / FR 

Català


ATTAC Andorra i el Partit Pirata d’Andorra demanen als Coprínceps d’Andorra que estudiïn i concedeixin, quan processalment correspongui, l’indult a les persones condemnades en el cas BPA.

Aquesta petició no neix d’una impressió superficial, ni d’una defensa acrítica de Banca Privada d’Andorra, ni d’una reacció emocional davant una sentència dura. Neix de l’anàlisi de més de 6.000 folis, de l’estudi de les nou defenses finals i de la comparació entre la sentència dictada a Andorra i les informacions publicades posteriorment a la premsa sobre el desenllaç a Espanya de peces centrals del relat acusatori.

Segons la premsa, el Tribunal de Corts va condemnar 18 persones en la primera gran causa del cas BPA, amb penes d’entre 3 anys i mig i 7 anys de presó, un total de 84 anys de presó i multes que s’han situat al voltant dels 66 milions d’euros. Joan Pau Miquel, antic conseller delegat de BPA, va rebre la pena més elevada: 7 anys de presó, 30 milions d’euros de multa i 10 anys d’inhabilitació. Altres condemnats també van rebre penes molt importants, inhabilitacions i sancions econòmiques que han marcat les seves vides, les seves famílies i la seva reputació professional.

Però després d’analitzar les nou defenses finals, considerem que existeixen dubtes profunds sobre la justícia material d’aquesta condemna. Dubtes sobre la prova penal individualitzada. Dubtes sobre el delicte precedent. Dubtes sobre la proporcionalitat de les penes. Dubtes sobre el dret de defensa. Dubtes sobre l’ús d’inferències, informes importats i relats fiscals com a substitut de la prova directa. I dubtes sobre el paper que van poder tenir la pressió internacional, la nota del FinCEN, l’Operació Catalunya i la necessitat política de justificar la intervenció i destrucció de BPA.

El dret penal no pot condemnar per ambient. No pot condemnar per pertinença a una estructura. No pot condemnar perquè algú treballava al banc equivocat en el moment equivocat. La responsabilitat penal exigeix individualització: què va fer cada persona, quan ho va fer, amb quin coneixement i amb quina intenció. Si aquesta prova individualitzada no és clara, el dret penal deixa de ser garantia i es converteix en una eina de construcció de culpables.

Les defenses analitzades mostren un patró preocupant. En la defensa d’Anna Solé Agustí, en favor d’Amaya de Santiago Bullich, Sergi Fernández Genés, Antoni Calvente Gutiérrez i Xavier Mayol González, apareix la denúncia d’una acusació que converteix la proximitat funcional amb determinats expedients en coneixement criminal. Però treballar en un banc, revisar documentació o seguir protocols interns no equival automàticament a blanquejar capitals.

En la defensa d’Alfons Clavera Aristi, en favor d’Esteve García García i Josep González Frías, apareix una qüestió essencial: si en el moment dels fets el frau fiscal estranger no funcionava com a delicte precedent de blanqueig a Andorra en els termes que la condemna necessitava, la sentència corre el risc de castigar el passat amb categories penals posteriors.

En la defensa de Salvador Capdevila Pallarés, en favor d’Enrique Rafael Gracia Cerdà, Mauricio Escribano Sánchez i Ignacio Cardiel Lavilla, apareixen errors materials, xifres discutides, operacions ordinàries convertides en sospitoses i confusions d’identitat que en qualsevol procés garantista haurien d’haver encès totes les alarmes. Quan la llibertat d’una persona pot dependre de detectar un zero afegit entre milers de folis, el problema ja no és només BPA: és la seguretat jurídica de qualsevol ciutadà davant l’Estat.

En la defensa de Marc Maestre Rifà, en favor de Joana Reolid Castillo, Francesc Martínez-Bort, Francesc Xavier Domingo Roige, Francisco Javier Filoso Fernández, Josep Lluís Rivero Carrizo i Josep Antoni Rivero Carrizo, s’observa el problema d’una acusació canviant, expansiva i líquida. Una causa penal no pot adaptar-se contínuament per sobreviure a les seves pròpies esquerdes. La prova ha de sostenir l’acusació, no l’acusació fabricar una lectura de la prova.

En la defensa de Patricia Bragança Varela, en favor de Luis Pablo La Plana Moraes i Amelie André Monique Pérez, destaca la desproporció humana i jurídica: una reunió del CPB avalada per KPMG, un ingrés de 40.000 euros, un fax discutit, un Excel defectuós i l’absència del testimoni clau Rafael Pallardó no poden convertir-se, sense més, en una condemna penal sòlida.

En la defensa d’Antoni Duró Arajol, en favor de Josep Elfa Farré, apareix el perill de convertir la ignorància deliberada en substitut de la prova. “Havia de saber-ho” no pot substituir “ho sabia”. El dret penal no pot condemnar intuïcions ni reconstruccions retrospectives d’una trajectòria professional.

En la defensa d’Antoni Riestra González de Ubieta, en favor de Santiago de Rosselló Piera, Joan Cejudo Peña, Ana María Bermejo Camps i Jaume Sansa Matamoros, el cas entra en el seu nucli polític: FinCEN, Operació Catalunya, pressió exterior, UIFAnd, Sepblac, fiscalies i coordinació institucional. També apareix una paradoxa inadmissible: si no investigaves, eres culpable per no investigar; si investigaves, eres culpable perquè investigar demostrava que sabies massa. Amb aquesta lògica, el compliment normatiu es converteix en una trampa penal.

En la defensa de Joan Miró Ariza, en favor d’Isabel Sarmiento Fuertes, es mostra una de les cares més greus del cas: una professional que documenta, demana informació, impulsa auditories, informa el CPB, col·labora amb la UIFAND i deixa rastre pot acabar veient aquesta mateixa traçabilitat utilitzada contra ella. Si documentar serveix per condemnar i no documentar serveix per acusar d’ocultació, el sistema es converteix en una trampa perfecta.

Finalment, en la defensa de Jesús Jiménez Naudí, en favor de Joan Pau Miquel Prats, apareix la gran pregunta: va existir realment una organització criminal unificada o es va construir un totum revolutum amb empresaris xinesos, restaurants, informes espanyols, sospites, episodis inconnexos i una narració importada de la causa Emperador? Si el nucli econòmic era comerç, importacions, vendes en efectiu, frau fiscal o evasió tributària a Espanya, calia demostrar que això podia sostenir penalment el blanqueig a l’Andorra de 2008 a 2011.

Les informacions publicades per Altaveu agreugen encara més la necessitat d’una resposta institucional. D’una banda, s’ha publicat que Rafael Pallardó, peça central sobre la qual gira bona part de la causa, ha acabat a Espanya amb una pena substituïda per quatre multes que sumen 4.356 euros, en un context on l’origen dels diners es vincula essencialment al frau fiscal, mercaderia no declarada, IVA no pagat i diner negre comercial. De l’altra, també s’ha publicat una conversa atribuïda a Francisco Martínez en què es parla de coordinació entre autoritats espanyoles i andorranes, UIFAnd, Sepblac i fiscalies, amb la nota del FinCEN com a detonant final.

Aquest contrast és moralment i institucionalment insuportable. A Espanya, l’empresari sobre el qual gira bona part del relat acaba amb una sortida penal mínima. A Andorra, treballadors, tècnics, gestors i directius del banc reben condemnes devastadores. Si el suposat origen criminal acaba rebaixat, matisat o explicat essencialment com a frau fiscal, Andorra té l’obligació democràtica de preguntar-se si la seva resposta penal va ser proporcionada, garantista i jurídicament sòlida.

No demanem impunitat. No demanem que s’esborri la història. No defensem l’opacitat financera ni cap model bancari del passat. Demanem una mesura de gràcia perquè la justícia penal, quan queda envoltada de dubtes estructurals, ha de trobar una via institucional de reparació.

L’indult que demanem no és un favor personal. És una reparació democràtica. No és un indult per tapar. És un indult per obrir la veritat. És un indult per reconèixer que el cas BPA no pot continuar sent la targeta de presentació d’una Andorra que vol ser un Estat de dret modern, europeu i garantista.

Per tot això, demanem als Coprínceps d’Andorra:

Primer, que estudiïn i concedeixin, quan processalment correspongui, l’indult a les persones condemnades en el cas BPA.

Segon, que aquesta mesura de gràcia es plantegi com una resposta institucional davant els dubtes greus sobre la prova, la proporcionalitat, el dret de defensa, el delicte precedent i el context polític de la causa.

Tercer, que s’obri un debat públic i transparent sobre les responsabilitats polítiques, judicials, financeres i institucionals derivades de la intervenció de BPA i de la gestió posterior del procediment.

Quart, que Andorra reconegui que la seva credibilitat internacional no es defensa amagant errors, sinó demostrant que és capaç de revisar-los, reparar-los i assumir responsabilitats.

Un Estat no és més fort perquè no rectifica. És més fort quan té el coratge de fer-ho. Si el cas BPA va ser una crisi d’Estat, la seva reparació també ha de ser una decisió d’Estat.

Per veritat, per reparació democràtica, per responsabilitat institucional i per la dignitat d’Andorra, demanem l’indult per als condemnats del cas BPA.

Vídeos i materials d’anàlisi sobre el cas BPA
Per entendre millor els motius d’aquesta petició d’indult, posem a disposició pública diversos materials audiovisuals relacionats amb el cas BPA, la sentència de més de 6.000 folis, les nou defenses finals analitzades i el context judicial, polític i institucional que envolta una de les causes més greus de la història recent d’Andorra.

Aquests materials no substitueixen la sentència ni les defenses originals, però ajuden a fer comprensible per a la ciutadania una causa judicial d’una complexitat excepcional. La petició d’indult no demana impunitat: demana veritat, reparació democràtica i responsabilitat institucional.

Vídeo de presentació de la petició d’indult BPA
En aquest vídeo s’explica per què ATTAC Andorra i el Partit Pirata d’Andorra impulsen aquesta petició d’indult: 84 anys de presó, una sentència de més de 6.000 folis i massa dubtes sobre la prova, el delicte precedent i la proporcionalitat de les condemnes.

https://youtu.be/NWkjsdy08Uc?si=4gjUtmveIm0NeC_4

Noves versions internacionals sobre el cas BPA
Per facilitar la difusió internacional del cas BPA, també posem a disposició tres vídeos específics en español, français i English.

Español
La ejecución política de BPA: cuando la justicia se convirtió en un arma
https://youtu.be/AvmFxMOrYvs?si=E11VsbR1QbXe9hqt

Français
L’exécution politique de BPA : quand la justice devient une arme
https://youtu.be/-WOQyL3JsPk?si=IS7j3WY_20iJGvwz

English
The Political Execution of BPA: When Justice Became a Weapon
https://youtu.be/T2xkxPAKThc?si=0SdUOzATKeLBVb7V

Sèrie d’opinió i investigació audiovisual
Sèrie d’opinió i investigació audiovisual sobre el cas BPA, realitzada per Josep Guirao, per analitzar defensa a defensa una de les causes judicials més polèmiques de la història recent d’Andorra. A partir de les nou defenses finals de la sentència, aquesta sèrie revisa si hi va haver veritable prova penal individualitzada o si la condemna es va construir sobre relat fiscal, pressió institucional, inferències, sospites, errors probatoris i una monumental chapuza judicial.

https://youtube.com/playlist?list=PLplu9Lv2yeiGwT4GnZ9zqPD43OMACyl_O&si=iLhNnLDtm5ZJJfiN

Sèrie documental sobre les nou defenses finals
Sèrie documental sobre el cas BPA a partir dels informes finals de defensa. Nou episodis, nou advocats i desenes d’acusats davant una mateixa pregunta: hi va haver prova penal individualitzada o una condemna construïda sobre relat fiscal, inferències, sospites i una monumental chapuza probatòria?

https://youtube.com/playlist?list=PLplu9Lv2yeiEK9klZkb5xTWtqju2h9Mvr&si=B864rn3QWN86nkWp

Noves llistes documentals actualitzades
A més dels materials originals, aquesta petició s’acompanya de dues llistes documentals actualitzades per seguir el cas BPA de manera ordenada.

Caso BPA · Razones para un indulto
Arguments humans, jurídics i institucionals per demanar una mesura de gràcia davant les condemnes del cas BPA.

https://www.youtube.com/playlist?list=PLBZ8NysyGTf4

Caso BPA · 9 defensas que desmontan el relato fiscal
Sèrie dedicada a les defenses del cas BPA, les contradiccions de la prova, la responsabilitat penal individualitzada i la construcció del relat acusatori.

https://www.youtube.com/playlist?list=PLfv8og_rFzCY

Firma i comparteix
Si creus que Andorra ha d’afrontar el cas BPA amb humanitat, proporcionalitat, veritat i responsabilitat institucional, signa aquesta petició i comparteix-la.

84 anys de presó no poden ser l’última paraula.

Per veritat.
Per reparació democràtica.
Per responsabilitat institucional.
Per la dignitat d’Andorra.

Español

ATTAC Andorra y el Partit Pirata d’Andorra piden a los Copríncipes de Andorra que estudien y concedan, cuando procesalmente corresponda, el indulto a las personas condenadas en el caso BPA.

Esta petición no nace de una impresión superficial, ni de una defensa acrítica de Banca Privada d’Andorra, ni de una reacción emocional ante una sentencia dura. Nace del análisis de más de 6.000 folios, del estudio de las nueve defensas finales y de la comparación entre la sentencia dictada en Andorra y las informaciones publicadas posteriormente en la prensa sobre el desenlace en España de piezas centrales del relato acusatorio.

Según la prensa, el Tribunal de Corts condenó a 18 personas en la primera gran causa del caso BPA, con penas de entre 3 años y medio y 7 años de prisión, un total de 84 años de prisión y multas que se han situado alrededor de los 66 millones de euros. Joan Pau Miquel, antiguo consejero delegado de BPA, recibió la pena más elevada: 7 años de prisión, 30 millones de euros de multa y 10 años de inhabilitación. Otros condenados también recibieron penas muy importantes, inhabilitaciones y sanciones económicas que han marcado sus vidas, sus familias y su reputación profesional.

Pero después de analizar las nueve defensas finales, consideramos que existen dudas profundas sobre la justicia material de esta condena. Dudas sobre la prueba penal individualizada. Dudas sobre el delito precedente. Dudas sobre la proporcionalidad de las penas. Dudas sobre el derecho de defensa. Dudas sobre el uso de inferencias, informes importados y relatos fiscales como sustituto de la prueba directa. Y dudas sobre el papel que pudieron tener la presión internacional, la nota del FinCEN, la Operación Catalunya y la necesidad política de justificar la intervención y destrucción de BPA.

El derecho penal no puede condenar por ambiente. No puede condenar por pertenencia a una estructura. No puede condenar porque alguien trabajaba en el banco equivocado en el momento equivocado. La responsabilidad penal exige individualización: qué hizo cada persona, cuándo lo hizo, con qué conocimiento y con qué intención. Si esa prueba individualizada no es clara, el derecho penal deja de ser garantía y se convierte en una herramienta de construcción de culpables.

Las defensas analizadas muestran un patrón preocupante. En la defensa de Anna Solé Agustí, en favor de Amaya de Santiago Bullich, Sergi Fernández Genés, Antoni Calvente Gutiérrez y Xavier Mayol González, aparece la denuncia de una acusación que convierte la proximidad funcional con determinados expedientes en conocimiento criminal. Pero trabajar en un banco, revisar documentación o seguir protocolos internos no equivale automáticamente a blanquear capitales.

En la defensa de Alfons Clavera Aristi, en favor de Esteve García García y Josep González Frías, aparece una cuestión esencial: si en el momento de los hechos el fraude fiscal extranjero no funcionaba como delito precedente de blanqueo en Andorra en los términos que la condena necesitaba, la sentencia corre el riesgo de castigar el pasado con categorías penales posteriores.

En la defensa de Salvador Capdevila Pallarés, en favor de Enrique Rafael Gracia Cerdà, Mauricio Escribano Sánchez e Ignacio Cardiel Lavilla, aparecen errores materiales, cifras discutidas, operaciones ordinarias convertidas en sospechosas y confusiones de identidad que en cualquier proceso garantista deberían haber encendido todas las alarmas. Cuando la libertad de una persona puede depender de detectar un cero añadido entre miles de folios, el problema ya no es solo BPA: es la seguridad jurídica de cualquier ciudadano frente al Estado.

En la defensa de Marc Maestre Rifà, en favor de Joana Reolid Castillo, Francesc Martínez-Bort, Francesc Xavier Domingo Roige, Francisco Javier Filoso Fernández, Josep Lluís Rivero Carrizo y Josep Antoni Rivero Carrizo, se observa el problema de una acusación cambiante, expansiva y líquida. Una causa penal no puede adaptarse continuamente para sobrevivir a sus propias grietas. La prueba debe sostener la acusación, no la acusación fabricar una lectura de la prueba.

En la defensa de Patricia Bragança Varela, en favor de Luis Pablo La Plana Moraes y Amelie André Monique Pérez, destaca la desproporción humana y jurídica: una reunión del CPB avalada por KPMG, un ingreso de 40.000 euros, un fax discutido, un Excel defectuoso y la ausencia del testigo clave Rafael Pallardó no pueden convertirse, sin más, en una condena penal sólida.

En la defensa de Antoni Duró Arajol, en favor de Josep Elfa Farré, aparece el peligro de convertir la ignorancia deliberada en sustituto de la prueba. “Tenía que saberlo” no puede sustituir a “lo sabía”. El derecho penal no puede condenar intuiciones ni reconstrucciones retrospectivas de una trayectoria profesional.

En la defensa de Antoni Riestra González de Ubieta, en favor de Santiago de Rosselló Piera, Joan Cejudo Peña, Ana María Bermejo Camps y Jaume Sansa Matamoros, el caso entra en su núcleo político: FinCEN, Operación Catalunya, presión exterior, UIFAnd, Sepblac, fiscalías y coordinación institucional. También aparece una paradoja inadmisible: si no investigabas, eras culpable por no investigar; si investigabas, eras culpable porque investigar demostraba que sabías demasiado. Con esta lógica, el cumplimiento normativo se convierte en una trampa penal.

En la defensa de Joan Miró Ariza, en favor de Isabel Sarmiento Fuertes, se muestra una de las caras más graves del caso: una profesional que documenta, pide información, impulsa auditorías, informa al CPB, colabora con la UIFAND y deja rastro puede acabar viendo esa misma trazabilidad utilizada contra ella. Si documentar sirve para condenar y no documentar sirve para acusar de ocultación, el sistema se convierte en una trampa perfecta.

Finalmente, en la defensa de Jesús Jiménez Naudí, en favor de Joan Pau Miquel Prats, aparece la gran pregunta: ¿existió realmente una organización criminal unificada o se construyó un totum revolutum con empresarios chinos, restaurantes, informes españoles, sospechas, episodios inconexos y una narración importada de la causa Emperador? Si el núcleo económico era comercio, importaciones, ventas en efectivo, fraude fiscal o evasión tributaria en España, había que demostrar que eso podía sostener penalmente el blanqueo en la Andorra de 2008 a 2011.

Las informaciones publicadas por Altaveu agravan aún más la necesidad de una respuesta institucional. Por un lado, se ha publicado que Rafael Pallardó, pieza central sobre la que gira buena parte de la causa, ha acabado en España con una pena sustituida por cuatro multas que suman 4.356 euros, en un contexto donde el origen del dinero se vincula esencialmente al fraude fiscal, mercancía no declarada, IVA no pagado y dinero negro comercial. Por otro lado, también se ha publicado una conversación atribuida a Francisco Martínez en la que se habla de coordinación entre autoridades españolas y andorranas, UIFAnd, Sepblac y fiscalías, con la nota del FinCEN como detonante final.

Este contraste es moral e institucionalmente insoportable. En España, el empresario sobre el que gira buena parte del relato acaba con una salida penal mínima. En Andorra, trabajadores, técnicos, gestores y directivos del banco reciben condenas devastadoras. Si el supuesto origen criminal acaba rebajado, matizado o explicado esencialmente como fraude fiscal, Andorra tiene la obligación democrática de preguntarse si su respuesta penal fue proporcionada, garantista y jurídicamente sólida.

No pedimos impunidad. No pedimos que se borre la historia. No defendemos la opacidad financiera ni ningún modelo bancario del pasado. Pedimos una medida de gracia porque la justicia penal, cuando queda rodeada de dudas estructurales, debe encontrar una vía institucional de reparación.

El indulto que pedimos no es un favor personal. Es una reparación democrática. No es un indulto para tapar. Es un indulto para abrir la verdad. Es un indulto para reconocer que el caso BPA no puede seguir siendo la tarjeta de presentación de una Andorra que quiere ser un Estado de derecho moderno, europeo y garantista.

Por todo ello, pedimos a los Copríncipes de Andorra:

Primero, que estudien y concedan, cuando procesalmente corresponda, el indulto a las personas condenadas en el caso BPA.

Segundo, que esta medida de gracia se plantee como una respuesta institucional ante las dudas graves sobre la prueba, la proporcionalidad, el derecho de defensa, el delito precedente y el contexto político de la causa.

Tercero, que se abra un debate público y transparente sobre las responsabilidades políticas, judiciales, financieras e institucionales derivadas de la intervención de BPA y de la gestión posterior del procedimiento.

Cuarto, que Andorra reconozca que su credibilidad internacional no se defiende escondiendo errores, sino demostrando que es capaz de revisarlos, repararlos y asumir responsabilidades.

Un Estado no es más fuerte porque no rectifica. Es más fuerte cuando tiene el coraje de hacerlo. Si el caso BPA fue una crisis de Estado, su reparación también debe ser una decisión de Estado.

Por verdad, por reparación democrática, por responsabilidad institucional y por la dignidad de Andorra, pedimos el indulto para los condenados del caso BPA.

Vídeos y materiales de análisis sobre el caso BPA
Para entender mejor los motivos de esta petición de indulto, ponemos a disposición pública diversos materiales audiovisuales relacionados con el caso BPA, la sentencia de más de 6.000 folios, las nueve defensas finales analizadas y el contexto judicial, político e institucional que rodea una de las causas más graves de la historia reciente de Andorra.

Estos materiales no sustituyen la sentencia ni las defensas originales, pero ayudan a hacer comprensible para la ciudadanía una causa judicial de una complejidad excepcional. La petición de indulto no pide impunidad: pide verdad, reparación democrática y responsabilidad institucional.

Vídeo de presentación de la petición de indulto BPA
En este vídeo se explica por qué ATTAC Andorra y el Partit Pirata d’Andorra impulsan esta petición de indulto: 84 años de prisión, una sentencia de más de 6.000 folios y demasiadas dudas sobre la prueba, el delito precedente y la proporcionalidad de las condenas.

https://youtu.be/NWkjsdy08Uc?si=4gjUtmveIm0NeC_4

Nuevas versiones internacionales sobre el caso BPA
Para facilitar la difusión internacional del caso BPA, también ponemos a disposición tres vídeos específicos en español, francés e inglés.

Español
La ejecución política de BPA: cuando la justicia se convirtió en un arma
https://youtu.be/AvmFxMOrYvs?si=E11VsbR1QbXe9hqt

Français
L’exécution politique de BPA : quand la justice devient une arme
https://youtu.be/-WOQyL3JsPk?si=IS7j3WY_20iJGvwz

English
The Political Execution of BPA: When Justice Became a Weapon
https://youtu.be/T2xkxPAKThc?si=0SdUOzATKeLBVb7V

Serie de opinión e investigación audiovisual
Serie de opinión e investigación audiovisual sobre el caso BPA, realizada por Josep Guirao, para analizar defensa a defensa una de las causas judiciales más polémicas de la historia reciente de Andorra. A partir de las nueve defensas finales de la sentencia, esta serie revisa si hubo verdadera prueba penal individualizada o si la condena se construyó sobre relato fiscal, presión institucional, inferencias, sospechas, errores probatorios y una monumental chapuza judicial.

https://youtube.com/playlist?list=PLplu9Lv2yeiGwT4GnZ9zqPD43OMACyl_O&si=iLhNnLDtm5ZJJfiN

Serie documental sobre las nueve defensas finales
Serie documental sobre el caso BPA a partir de los informes finales de defensa. Nueve episodios, nueve abogados y decenas de acusados ante una misma pregunta: ¿hubo prueba penal individualizada o una condena construida sobre relato fiscal, inferencias, sospechas y una monumental chapuza probatoria?

https://youtube.com/playlist?list=PLplu9Lv2yeiEK9klZkb5xTWtqju2h9Mvr&si=B864rn3QWN86nkWp

Nuevas listas documentales actualizadas
Además de los materiales originales, esta petición se acompaña de dos listas documentales actualizadas para seguir el caso BPA de manera ordenada.

Caso BPA · Razones para un indulto
Argumentos humanos, jurídicos e institucionales para pedir una medida de gracia ante las condenas del caso BPA.

https://www.youtube.com/playlist?list=PLBZ8NysyGTf4

Caso BPA · 9 defensas que desmontan el relato fiscal
Serie dedicada a las defensas del caso BPA, las contradicciones de la prueba, la responsabilidad penal individualizada y la construcción del relato acusatorio.

https://www.youtube.com/playlist?list=PLfv8og_rFzCY

Firma y comparte
Si crees que Andorra debe afrontar el caso BPA con humanidad, proporcionalidad, verdad y responsabilidad institucional, firma esta petición y compártela.

84 años de prisión no pueden ser la última palabra.

Por verdad.
Por reparación democrática.
Por responsabilidad institucional.
Por la dignidad de Andorra.

 

English

ATTAC Andorra and the Partit Pirata d’Andorra ask the Co-Princes of Andorra to examine and grant, when procedurally appropriate, a pardon to the people convicted in the BPA case.

This petition is not based on a superficial impression, nor on an uncritical defence of Banca Privada d’Andorra, nor on an emotional reaction to a harsh judgment. It is based on the analysis of more than 6,000 pages, on the study of the nine final defence submissions, and on the comparison between the judgment issued in Andorra and the information later published in the press about the outcome in Spain of central pieces of the prosecution narrative.

According to the press, the Tribunal de Corts convicted 18 people in the first major case of the BPA proceedings, with prison sentences ranging from three and a half years to seven years, a total of 84 years in prison, and fines that have been reported at around 66 million euros. Joan Pau Miquel, former chief executive officer of BPA, received the highest sentence: seven years in prison, a 30-million-euro fine and a ten-year professional disqualification. Other convicted individuals also received very significant sentences, disqualifications and financial penalties that have marked their lives, their families and their professional reputations.

But after analysing the nine final defence submissions, we believe there are deep doubts about the substantive justice of this conviction. Doubts about individualised criminal evidence. Doubts about the predicate offence. Doubts about the proportionality of the sentences. Doubts about the right of defence. Doubts about the use of inferences, imported reports and prosecution narratives as substitutes for direct evidence. And doubts about the role that may have been played by international pressure, the FinCEN notice, Operation Catalonia and the political need to justify the intervention and destruction of BPA.

Criminal law cannot convict by atmosphere. It cannot convict by membership of a structure. It cannot convict because someone worked at the wrong bank at the wrong time. Criminal responsibility requires individualisation: what each person did, when they did it, with what knowledge and with what intention. If that individualised evidence is not clear, criminal law ceases to be a guarantee and becomes a tool for constructing guilty parties.

The defences analysed reveal a worrying pattern. In the defence of Anna Solé Agustí, on behalf of Amaya de Santiago Bullich, Sergi Fernández Genés, Antoni Calvente Gutiérrez and Xavier Mayol González, we find the complaint that the accusation turns functional proximity to certain files into criminal knowledge. But working in a bank, reviewing documentation or following internal protocols does not automatically amount to money laundering.

In the defence of Alfons Clavera Aristi, on behalf of Esteve García García and Josep González Frías, an essential question appears: if, at the time of the facts, foreign tax fraud did not operate as a predicate offence for money laundering in Andorra in the terms required by the conviction, the judgment risks punishing the past with later criminal-law categories.

In the defence of Salvador Capdevila Pallarés, on behalf of Enrique Rafael Gracia Cerdà, Mauricio Escribano Sánchez and Ignacio Cardiel Lavilla, material errors appear, disputed figures, ordinary transactions turned into suspicious ones, and identity confusions that, in any rights-based procedure, should have triggered every alarm. When a person’s freedom can depend on detecting an extra zero among thousands of pages, the problem is no longer only BPA: it is the legal certainty of any citizen facing the State.

In the defence of Marc Maestre Rifà, on behalf of Joana Reolid Castillo, Francesc Martínez-Bort, Francesc Xavier Domingo Roige, Francisco Javier Filoso Fernández, Josep Lluís Rivero Carrizo and Josep Antoni Rivero Carrizo, we observe the problem of a changing, expansive and fluid accusation. A criminal case cannot continuously adapt itself in order to survive its own cracks. The evidence must support the accusation, not the accusation manufacture a reading of the evidence.

In the defence of Patricia Bragança Varela, on behalf of Luis Pablo La Plana Moraes and Amelie André Monique Pérez, the human and legal disproportionality stands out: a CPB meeting endorsed by KPMG, a payment of 40,000 euros, a disputed fax, a defective Excel file and the absence of the key witness Rafael Pallardó cannot, by themselves, become a solid criminal conviction.

In the defence of Antoni Duró Arajol, on behalf of Josep Elfa Farré, we see the danger of turning wilful blindness into a substitute for evidence. “He should have known” cannot replace “he knew”. Criminal law cannot convict intuitions or retrospective reconstructions of a professional career.

In the defence of Antoni Riestra González de Ubieta, on behalf of Santiago de Rosselló Piera, Joan Cejudo Peña, Ana María Bermejo Camps and Jaume Sansa Matamoros, the case enters its political core: FinCEN, Operation Catalonia, external pressure, UIFAnd, Sepblac, prosecutors and institutional coordination. An inadmissible paradox also appears: if you did not investigate, you were guilty for not investigating; if you did investigate, you were guilty because investigating proved that you knew too much. Under this logic, regulatory compliance becomes a criminal trap.

In the defence of Joan Miró Ariza, on behalf of Isabel Sarmiento Fuertes, one of the most serious faces of the case appears: a professional who documents, requests information, promotes audits, informs the CPB, cooperates with the UIFAND and leaves a trace can end up seeing that very same traceability used against her. If documenting serves to convict and not documenting serves to accuse of concealment, the system becomes a perfect trap.

Finally, in the defence of Jesús Jiménez Naudí, on behalf of Joan Pau Miquel Prats, the great question appears: did a unified criminal organisation really exist, or was a totum revolutum constructed out of Chinese businessmen, restaurants, Spanish reports, suspicions, disconnected episodes and a narrative imported from the Emperador case? If the economic core was trade, imports, cash sales, tax fraud or tax evasion in Spain, it had to be demonstrated that this could criminally support money laundering in Andorra between 2008 and 2011.

The information published by Altaveu further aggravates the need for an institutional response. On the one hand, it has been published that Rafael Pallardó, a central figure around whom much of the case revolves, ended up in Spain with a sentence replaced by four fines totalling 4,356 euros, in a context where the origin of the money is essentially linked to tax fraud, undeclared goods, unpaid VAT and commercial black money. On the other hand, a conversation attributed to Francisco Martínez has also been published in which coordination is discussed between Spanish and Andorran authorities, UIFAnd, Sepblac and prosecutors, with the FinCEN notice as the final trigger.

This contrast is morally and institutionally unbearable. In Spain, the businessman around whom much of the narrative revolves ends up with a minimal criminal outcome. In Andorra, bank employees, technicians, managers and executives receive devastating convictions. If the alleged criminal origin ends up being reduced, nuanced or essentially explained as tax fraud, Andorra has the democratic obligation to ask itself whether its criminal response was proportionate, rights-based and legally sound.

We are not asking for impunity. We are not asking for history to be erased. We do not defend financial opacity or any banking model of the past. We are asking for a measure of clemency because criminal justice, when surrounded by structural doubts, must find an institutional path to reparation.

The pardon we request is not a personal favour. It is democratic reparation. It is not a pardon to cover things up. It is a pardon to open the truth. It is a pardon to recognise that the BPA case cannot continue to be the calling card of an Andorra that wants to be a modern, European and rights-based State governed by the rule of law.

For all these reasons, we ask the Co-Princes of Andorra:

First, to examine and grant, when procedurally appropriate, a pardon to the people convicted in the BPA case.

Second, for this measure of clemency to be considered as an institutional response to serious doubts about the evidence, proportionality, the right of defence, the predicate offence and the political context of the case.

Third, for a public and transparent debate to be opened on the political, judicial, financial and institutional responsibilities arising from the intervention of BPA and the subsequent management of the proceedings.

Fourth, for Andorra to recognise that its international credibility is not defended by hiding mistakes, but by demonstrating that it is capable of reviewing them, repairing them and assuming responsibility.

A State is not stronger because it refuses to correct itself. It is stronger when it has the courage to do so. If the BPA case was a crisis of State, its reparation must also be a decision of State.

For truth, for democratic reparation, for institutional responsibility and for the dignity of Andorra, we request a pardon for those convicted in the BPA case.

Videos and analysis materials on the BPA case
To better understand the reasons for this request for a pardon, we make publicly available several audiovisual materials related to the BPA case, the judgment of more than 6,000 pages, the nine final defence submissions analysed, and the judicial, political and institutional context surrounding one of the most serious cases in Andorra’s recent history.

These materials do not replace the judgment or the original defence submissions, but they help citizens understand a judicial case of exceptional complexity. The request for a pardon does not ask for impunity: it asks for truth, democratic reparation and institutional responsibility.

Presentation video for the BPA pardon request
This video explains why ATTAC Andorra and the Partit Pirata d’Andorra are promoting this request for a pardon: 84 years in prison, a judgment of more than 6,000 pages and too many doubts about the evidence, the predicate offence and the proportionality of the convictions.

https://youtu.be/NWkjsdy08Uc?si=4gjUtmveIm0NeC_4

New international versions on the BPA case
To facilitate international dissemination of the BPA case, we also make available three specific videos in Spanish, French and English.

Español
La ejecución política de BPA: cuando la justicia se convirtió en un arma
https://youtu.be/AvmFxMOrYvs?si=E11VsbR1QbXe9hqt

Français
L’exécution politique de BPA : quand la justice devient une arme
https://youtu.be/-WOQyL3JsPk?si=IS7j3WY_20iJGvwz

English
The Political Execution of BPA: When Justice Became a Weapon
https://youtu.be/T2xkxPAKThc?si=0SdUOzATKeLBVb7V

Audiovisual opinion and investigation series
Audiovisual opinion and investigation series on the BPA case, produced by Josep Guirao, analysing defence by defence one of the most controversial judicial cases in Andorra’s recent history. Based on the nine final defence submissions in the judgment, this series examines whether there was genuine individualised criminal evidence or whether the conviction was built on a prosecution narrative, institutional pressure, inferences, suspicions, evidentiary errors and a monumental judicial botch job.

https://youtube.com/playlist?list=PLplu9Lv2yeiGwT4GnZ9zqPD43OMACyl_O&si=iLhNnLDtm5ZJJfiN

Documentary series on the nine final defence submissions
Documentary series on the BPA case based on the final defence reports. Nine episodes, nine lawyers and dozens of defendants facing the same question: was there individualised criminal evidence, or was there a conviction built on a prosecution narrative, inferences, suspicions and a monumental evidentiary botch job?

https://youtube.com/playlist?list=PLplu9Lv2yeiEK9klZkb5xTWtqju2h9Mvr&si=B864rn3QWN86nkWp

New updated documentary playlists
In addition to the original materials, this petition is accompanied by two updated documentary playlists to follow the BPA case in an organised way.

Caso BPA · Razones para un indulto
Human, legal and institutional arguments for requesting a measure of clemency in response to the BPA convictions.

https://www.youtube.com/playlist?list=PLBZ8NysyGTf4

Caso BPA · 9 defensas que desmontan el relato fiscal
Series dedicated to the BPA defences, the contradictions in the evidence, individualised criminal responsibility and the construction of the prosecution narrative.

https://www.youtube.com/playlist?list=PLfv8og_rFzCY

Sign and share
If you believe Andorra must confront the BPA case with humanity, proportionality, truth and institutional responsibility, sign this petition and share it.

84 years in prison cannot be the last word.

For truth.
For democratic reparation.
For institutional responsibility.
For the dignity of Andorra.

Français

ATTAC Andorra et le Partit Pirata d’Andorra demandent aux Coprinces d’Andorre d’étudier et d’accorder, lorsque cela sera procéduralement possible, une mesure de grâce aux personnes condamnées dans l’affaire BPA.

Cette pétition ne naît pas d’une impression superficielle, ni d’une défense acrítique de Banca Privada d’Andorra, ni d’une réaction émotionnelle face à une sentence sévère. Elle naît de l’analyse de plus de 6.000 pages, de l’étude des neuf conclusions finales de la défense et de la comparaison entre le jugement rendu en Andorre et les informations publiées ultérieurement dans la presse sur l’issue, en Espagne, de pièces centrales du récit accusatoire.

Selon la presse, le Tribunal de Corts a condamné 18 personnes dans la première grande cause de l’affaire BPA, avec des peines allant de 3 ans et demi à 7 ans de prison, soit un total de 84 années de prison, et des amendes qui se sont situées autour de 66 millions d’euros. Joan Pau Miquel, ancien administrateur délégué de BPA, a reçu la peine la plus élevée : 7 ans de prison, 30 millions d’euros d’amende et 10 ans d’interdiction professionnelle. D’autres condamnés ont également reçu des peines très lourdes, des interdictions et des sanctions économiques qui ont marqué leur vie, leur famille et leur réputation professionnelle.

Mais après avoir analysé les neuf défenses finales, nous considérons qu’il existe des doutes profonds sur la justice matérielle de cette condamnation. Des doutes sur la preuve pénale individualisée. Des doutes sur l’infraction préalable. Des doutes sur la proportionnalité des peines. Des doutes sur les droits de la défense. Des doutes sur l’usage d’inférences, de rapports importés et de récits fiscaux comme substituts à la preuve directe. Et des doutes sur le rôle qu’ont pu jouer la pression internationale, la note du FinCEN, l’Opération Catalogne et la nécessité politique de justifier l’intervention et la destruction de BPA.

Le droit pénal ne peut pas condamner par ambiance. Il ne peut pas condamner par appartenance à une structure. Il ne peut pas condamner parce qu’une personne travaillait dans la mauvaise banque au mauvais moment. La responsabilité pénale exige une individualisation : ce que chaque personne a fait, quand elle l’a fait, avec quelle connaissance et avec quelle intention. Si cette preuve individualisée n’est pas claire, le droit pénal cesse d’être une garantie et devient un outil de construction de coupables.

Les défenses analysées montrent un schéma préoccupant. Dans la défense d’Anna Solé Agustí, en faveur d’Amaya de Santiago Bullich, Sergi Fernández Genés, Antoni Calvente Gutiérrez et Xavier Mayol González, apparaît la dénonciation d’une accusation qui transforme la proximité fonctionnelle avec certains dossiers en connaissance criminelle. Mais travailler dans une banque, examiner des documents ou suivre des protocoles internes n’équivaut pas automatiquement à blanchir des capitaux.

Dans la défense d’Alfons Clavera Aristi, en faveur d’Esteve García García et Josep González Frías, apparaît une question essentielle : si, au moment des faits, la fraude fiscale étrangère ne fonctionnait pas comme infraction préalable au blanchiment en Andorre dans les termes nécessaires à la condamnation, le jugement court le risque de punir le passé avec des catégories pénales postérieures.

Dans la défense de Salvador Capdevila Pallarés, en faveur d’Enrique Rafael Gracia Cerdà, Mauricio Escribano Sánchez et Ignacio Cardiel Lavilla, apparaissent des erreurs matérielles, des chiffres contestés, des opérations ordinaires transformées en opérations suspectes et des confusions d’identité qui, dans tout procès garantiste, auraient dû déclencher toutes les alarmes. Lorsque la liberté d’une personne peut dépendre de la détection d’un zéro ajouté parmi des milliers de pages, le problème n’est plus seulement BPA : c’est la sécurité juridique de n’importe quel citoyen face à l’État.

Dans la défense de Marc Maestre Rifà, en faveur de Joana Reolid Castillo, Francesc Martínez-Bort, Francesc Xavier Domingo Roige, Francisco Javier Filoso Fernández, Josep Lluís Rivero Carrizo et Josep Antoni Rivero Carrizo, on observe le problème d’une accusation changeante, expansive et liquide. Une cause pénale ne peut pas s’adapter continuellement pour survivre à ses propres fissures. La preuve doit soutenir l’accusation, et non l’accusation fabriquer une lecture de la preuve.

Dans la défense de Patricia Bragança Varela, en faveur de Luis Pablo La Plana Moraes et Amelie André Monique Pérez, ressort la disproportion humaine et juridique : une réunion du CPB validée par KPMG, un versement de 40.000 euros, un fax contesté, un fichier Excel défectueux et l’absence du témoin clé Rafael Pallardó ne peuvent pas, à eux seuls, devenir une condamnation pénale solide.

Dans la défense d’Antoni Duró Arajol, en faveur de Josep Elfa Farré, apparaît le danger de transformer l’ignorance délibérée en substitut de la preuve. « Il aurait dû le savoir » ne peut pas remplacer « il le savait ». Le droit pénal ne peut pas condamner des intuitions ni des reconstructions rétrospectives d’une trajectoire professionnelle.

Dans la défense d’Antoni Riestra González de Ubieta, en faveur de Santiago de Rosselló Piera, Joan Cejudo Peña, Ana María Bermejo Camps et Jaume Sansa Matamoros, l’affaire entre dans son noyau politique : FinCEN, Opération Catalogne, pression extérieure, UIFAnd, Sepblac, parquets et coordination institutionnelle. Une paradoxe inadmissible apparaît également : si vous n’enquêtiez pas, vous étiez coupable de ne pas enquêter ; si vous enquêtiez, vous étiez coupable parce qu’enquêter démontrait que vous en saviez trop. Avec cette logique, la conformité réglementaire devient un piège pénal.

Dans la défense de Joan Miró Ariza, en faveur d’Isabel Sarmiento Fuertes, se montre l’une des faces les plus graves de l’affaire : une professionnelle qui documente, demande des informations, impulse des audits, informe le CPB, collabore avec l’UIFAND et laisse une trace peut finir par voir cette même traçabilité utilisée contre elle. Si documenter sert à condamner et ne pas documenter sert à accuser de dissimulation, le système devient un piège parfait.

Enfin, dans la défense de Jesús Jiménez Naudí, en faveur de Joan Pau Miquel Prats, apparaît la grande question : a-t-il réellement existé une organisation criminelle unifiée ou a-t-on construit un totum revolutum avec des entrepreneurs chinois, des restaurants, des rapports espagnols, des soupçons, des épisodes sans lien et un récit importé de l’affaire Emperador ? Si le noyau économique était le commerce, les importations, les ventes en espèces, la fraude fiscale ou l’évasion fiscale en Espagne, il fallait démontrer que cela pouvait soutenir pénalement le blanchiment dans l’Andorre de 2008 à 2011.

Les informations publiées par Altaveu aggravent encore davantage la nécessité d’une réponse institutionnelle. D’une part, il a été publié que Rafael Pallardó, pièce centrale autour de laquelle tourne une grande partie de l’affaire, a fini en Espagne avec une peine remplacée par quatre amendes totalisant 4.356 euros, dans un contexte où l’origine de l’argent est essentiellement liée à la fraude fiscale, à la marchandise non déclarée, à la TVA non payée et à l’argent noir commercial. D’autre part, il a également été publié une conversation attribuée à Francisco Martínez dans laquelle il est question de coordination entre les autorités espagnoles et andorranes, l’UIFAnd, le Sepblac et les parquets, avec la note du FinCEN comme déclencheur final.

Ce contraste est moralement et institutionnellement insupportable. En Espagne, l’entrepreneur autour duquel tourne une grande partie du récit aboutit à une issue pénale minimale. En Andorre, des employés, techniciens, gestionnaires et dirigeants de la banque reçoivent des condamnations dévastatrices. Si l’origine criminelle supposée finit par être abaissée, nuancée ou expliquée essentiellement comme une fraude fiscale, l’Andorre a l’obligation démocratique de se demander si sa réponse pénale a été proportionnée, garantiste et juridiquement solide.

Nous ne demandons pas l’impunité. Nous ne demandons pas que l’histoire soit effacée. Nous ne défendons pas l’opacité financière ni aucun modèle bancaire du passé. Nous demandons une mesure de grâce parce que la justice pénale, lorsqu’elle reste entourée de doutes structurels, doit trouver une voie institutionnelle de réparation.

La grâce que nous demandons n’est pas une faveur personnelle. C’est une réparation démocratique. Ce n’est pas une grâce pour couvrir. C’est une grâce pour ouvrir la vérité. C’est une grâce pour reconnaître que l’affaire BPA ne peut pas continuer à être la carte de visite d’une Andorre qui veut être un État de droit moderne, européen et garantiste.

Pour toutes ces raisons, nous demandons aux Coprinces d’Andorre :

Premièrement, qu’ils étudient et accordent, lorsque cela sera procéduralement possible, une mesure de grâce aux personnes condamnées dans l’affaire BPA.

Deuxièmement, que cette mesure de grâce soit envisagée comme une réponse institutionnelle face aux doutes graves sur la preuve, la proportionnalité, les droits de la défense, l’infraction préalable et le contexte politique de la cause.

Troisièmement, qu’un débat public et transparent soit ouvert sur les responsabilités politiques, judiciaires, financières et institutionnelles dérivées de l’intervention de BPA et de la gestion ultérieure de la procédure.

Quatrièmement, que l’Andorre reconnaisse que sa crédibilité internationale ne se défend pas en cachant les erreurs, mais en démontrant qu’elle est capable de les réexaminer, de les réparer et d’assumer ses responsabilités.

Un État n’est pas plus fort parce qu’il ne rectifie pas. Il est plus fort lorsqu’il a le courage de le faire. Si l’affaire BPA a été une crise d’État, sa réparation doit également être une décision d’État.

Pour la vérité, pour la réparation démocratique, pour la responsabilité institutionnelle et pour la dignité de l’Andorre, nous demandons une mesure de grâce pour les condamnés de l’affaire BPA.

Vidéos et documents d’analyse sur l’affaire BPA
Pour mieux comprendre les motifs de cette demande de grâce, nous mettons à disposition du public plusieurs documents audiovisuels liés à l’affaire BPA, au jugement de plus de 6.000 pages, aux neuf défenses finales analysées et au contexte judiciaire, politique et institutionnel qui entoure l’une des causes les plus graves de l’histoire récente de l’Andorre.

Ces documents ne remplacent ni le jugement ni les défenses originales, mais ils aident à rendre compréhensible pour les citoyens une cause judiciaire d’une complexité exceptionnelle. La demande de grâce ne demande pas l’impunité : elle demande la vérité, la réparation démocratique et la responsabilité institutionnelle.

Vidéo de présentation de la demande de grâce BPA
Dans cette vidéo, il est expliqué pourquoi ATTAC Andorra et le Partit Pirata d’Andorra lancent cette demande de grâce : 84 ans de prison, un jugement de plus de 6.000 pages et trop de doutes sur la preuve, l’infraction préalable et la proportionnalité des condamnations.

https://youtu.be/NWkjsdy08Uc?si=4gjUtmveIm0NeC_4

Nouvelles versions internationales sur l’affaire BPA
Afin de faciliter la diffusion internationale de l’affaire BPA, nous mettons également à disposition trois vidéos spécifiques en espagnol, français et anglais.

Español
La ejecución política de BPA: cuando la justicia se convirtió en un arma
https://youtu.be/AvmFxMOrYvs?si=E11VsbR1QbXe9hqt

Français
L’exécution politique de BPA : quand la justice devient une arme
https://youtu.be/-WOQyL3JsPk?si=IS7j3WY_20iJGvwz

English
The Political Execution of BPA: When Justice Became a Weapon
https://youtu.be/T2xkxPAKThc?si=0SdUOzATKeLBVb7V

Série d’opinion et d’investigation audiovisuelle
Série d’opinion et d’investigation audiovisuelle sur l’affaire BPA, réalisée par Josep Guirao, pour analyser défense par défense l’une des causes judiciaires les plus polémiques de l’histoire récente de l’Andorre. À partir des neuf défenses finales du jugement, cette série examine s’il y a eu une véritable preuve pénale individualisée ou si la condamnation a été construite sur un récit fiscal, une pression institutionnelle, des inférences, des soupçons, des erreurs probatoires et une monumentale chapuza judiciaire.

https://youtube.com/playlist?list=PLplu9Lv2yeiGwT4GnZ9zqPD43OMACyl_O&si=iLhNnLDtm5ZJJfiN

Série documentaire sur les neuf défenses finales
Série documentaire sur l’affaire BPA à partir des rapports finaux de la défense. Neuf épisodes, neuf avocats et des dizaines d’accusés face à une même question : y a-t-il eu une preuve pénale individualisée ou une condamnation construite sur un récit fiscal, des inférences, des soupçons et une monumentale chapuza probatoire ?

https://youtube.com/playlist?list=PLplu9Lv2yeiEK9klZkb5xTWtqju2h9Mvr&si=B864rn3QWN86nkWp

Nouvelles listes documentaires actualisées
En plus des documents originaux, cette pétition s’accompagne de deux listes documentaires actualisées pour suivre l’affaire BPA de manière ordonnée.

Caso BPA · Razones para un indulto
Arguments humains, juridiques et institutionnels pour demander une mesure de grâce face aux condamnations de l’affaire BPA.

https://www.youtube.com/playlist?list=PLBZ8NysyGTf4

Caso BPA · 9 defensas que desmontan el relato fiscal
Série consacrée aux défenses de l’affaire BPA, aux contradictions de la preuve, à la responsabilité pénale individualisée et à la construction du récit accusatoire.

https://www.youtube.com/playlist?list=PLfv8og_rFzCY

Signez et partagez
Si vous pensez que l’Andorre doit affronter l’affaire BPA avec humanité, proportionnalité, vérité et responsabilité institutionnelle, signez cette pétition et partagez-la.

84 ans de prison ne peuvent pas être le dernier mot.

Pour la vérité.
Pour la réparation démocratique.
Pour la responsabilité institutionnelle.
Pour la dignité de l’Andorre.

 

avatar of the starter
Josep GuiraoCreador de la peticiónFilmmaker

Los destinatarios de la petición

Emmanuel Macron
Président de la République française.
Mons. Josep-Lluís Serrano Pentinat, Copríncep episcopal d’Andorra
Mons. Josep-Lluís Serrano Pentinat, Copríncep episcopal d’Andorra
Mons.

Actualizaciones de la petición