CRIDA OBERTA ALS COL·LECTIUS CULTURALS I ASSOCIACIONS D’ARTISTES DEL PAÍS VALENCIÀ.

         Des de l’Acadèmia Estúpida de les Arts i les Lletres (València), amb plena personalitat jurídica i voluntat d’intervenció pública, fem una crida oberta a tots els col·lectius, associacions, plataformes i agents del sector artístic i cultural del País Valencià perquè s’unisquen a una resposta conjunta davant la política cultural que està impulsant la Generalitat Valenciana.

            Ens referim, de manera concreta, a l’acord subscrit amb la Hispanic Society of America per a la cessió temporal d’una col·lecció d’obres de Joaquim Sorolla, amb un cost econòmic anual desmesurat, sense adquisició patrimonial i amb un compromís prolongat que pot arribar fins als quinze anys. Ens trobem davant d’una gestió cultural que confon el patrimoni amb el lloguer, el futur amb la nostàlgia i la política cultural amb una operació d’aparador caríssim.

            La Generalitat Valenciana ha decidit invertir una quantitat desmesurada de diners públics en la cessió temporal d’una col·lecció de Sorolla que no serà mai nostra. Pagarem durant anys per mirar quadres que, quan s’acabe el contracte, faran les maletes i pegaran a fugir. Una cultura de pas, com un hotel amb bones cortines però que, mai per mai, serà casa nostra.

Considerem que:         

            1. El model del préstec milionari és culturalment i econòmicament qüestionable. Es destinen fons públics a una col·lecció que mai serà propietat de la Generalitat Valenciana, sense retorn patrimonial ni consolidació de béns comuns per a la ciutadania.

            2. Existeixen alternatives més responsables i sostenibles. Amb una fracció d’aquest pressupost es podrien fer adquisicions, reforçar col·leccions públiques, impulsar programes de producció artística o donar suport estructural a institucions ja existents.

            3. Els museus i centres d’art, en tot el territori valencià, necessiten una inversió urgent. Especialment l’IVAM, principal referent de l’art contemporani valencià, que arrossega anys de debilitament a causa de gestions deficients i manca de recursos. Invertir en art contemporani és invertir en pensament crític, risc i futur... i això no els agrada a la política conservadora. A tot això s'hi afegeix, recentment, la intenció, per part de la Diputació de València, de convertir el MUVIM en un museu d'anar per casa, tal qual. No acabarà sent la seu del Museu Faller? Capaços seran!

            4. La política cultural hauria de respondre a un ecosistema viu, no a una operació d’aparador.

            5. La cultura no pot reduir-se a grans gestos simbòlics orientats al turisme o a la rendibilitat mediàtica, mentre el teixit artístic local continua precaritzat i a un pas de començar a agonitzar.

            El que necessita suport és el present artístic valencià, que continua funcionant amb pressupostos minúsculs, inestabilitat estructural i promeses sempre ajornades.

Amb una part d’aquest pressupost:

·         es podrien comprar obres i generar patrimoni real,

·         es podrien reforçar museus existents,

·         es podrien sostenir artistes vius, que encara respiren, treballen i paguen lloguers.

            Però s’ha triat una altra cosa: pagar molt per allò que ja està consagrat, mentre el que està viu continua fent equilibris.

            Aquesta crida no és contra Sorolla. És contra un model cultural poruc, enamorat del passat i al·lèrgic al risc.

            6. Sorolla no necessita més reconeixement institucional. És un artista plenament consagrat, present en el relat oficial, en el mercat i en l’imaginari col·lectiu. Destinar milions d’euros públics a reforçar allò que ja és hegemònic no respon a una necessitat cultural real.

           7. Si es tracta de què València, la ciutat natal de l'artista, puga comptar amb un museu específic, resulta fàcil constituir-lo amb les obres provinents del fons de la Diputació de València, de la Fundació Bancaixa i els que conserva el Museu de Belles Arts de la nostra ciutat i a través d'altres hipotètiques adquisicions.

            Per això convidem tots els col·lectius i associacions d’artistes a dir prou, a unir-se a aquesta crida i a exigir una política cultural que no confonga la llum amb l’enlluernament ni el prestigi amb la despesa inútil. Les inversions culturals públiques haurien d’enfocar-se, fonamentalment, a consolidar allò que ja tenim però que a penes mantenim i a potenciar i acompanyar als nostres artistes actuals que, com sempre, són la baula més feble de la cadena cultural del nostre país.

            I si això sona estúpid, potser és perquè la intel·ligència institucional fa temps que va perdre el sentit de l’orientació; i com sempre, l’estupidesa que no és reconeguda pels que fan ús d’ella, destrossa i deforma tot allò que toca.

            Per tot això, fem una crida a la unitat del sector per exigir:

·         transparència en les decisions culturals.

·         revisió de les prioritats pressupostàries.

·         participació dels col·lectius d’artistes.

·         i una política cultural orientada al bé comú, al suport del teixit artístic i a la construcció de futur.

            Aquesta crida no és contra un artista, com hem dit abans, sinó a favor d’una cultura pública viva, crítica i compartida.

            Convidem tots els col·lectius i artistes que s’hi senten interpel·lats a adherir-se, difondre i participar activament en aquesta iniciativa.

CONSELL RECTOR ESTULT 

de la 

ACADÈMIA ESTÚPIDA

 de les 

ARTS i les LLETRES

(València)