El 1896 la senyora Emília Carles i Tolrà, vídua de Josep Tolrà i Abellà (el fundador a Sant Esteve de Castellar de l'empresa tèxtil del seu nom, mort el 1882), seguint la voluntat del seu espòs difunt, i essent com era persona adinerada, generosa i gran benefactora de la població i de les parròquies de Sant Esteve de Castellar i Sant Feliu del Racó, construí i pagà de la seva butxaca una escola i un oratori situats al Passeig nº 88 de Castellar destinats a l’ensenyament gratuït dels nens i les nenes fills d'obrers del poble de Sant Esteve de Castellar i als obrers adults sense estudis.

            El 9/9/1896 creà una Fundació coneguda amb el nom de Patronat Tolrà, a la qual es traspassava la propietat, la gestió i l’ús de l’escola i l’oratori. Aquest Patronat era presidit pel Bisbe de Barcelona (ara ho és pel de Terrassa) i el seu vicepresident era (i és encara) el rector de la parròquia de Sant Esteve de Castellar, i comprenia l'Escola Pia de Castellar, les Escoles Tolrà del Passeig Tolrà i l'Escola de Sant Feliu del Racó. I aquesta situació és encara vigent.

            Per assegurar l'ensenyament, la senyora Emília Carles encarregà a les Germanes Dominiques de l'Anunciata la gestió i direcció de l'ensenyament a l'escola "de les monges" i a l’ordre religiosa de l’Escola Pia de Catalunya la direcció de l’escola i l’oratori annex del Passeig nº 88 a fi d'acomplir amb les obligacions esmentades.

          L’Escola Pia de Castellar funcionà normalment fins a la Guerra Civil del 1936-1939 en què els professors es retiren per força de l'escola. Durant la guerra l'escola serveix de magatzem, oficines i estatge del Sindicat de Rabassaires. Acabada la guerra els escolapis reprengueren l’activitat educativa fins al 23/9/1939 en què el pare Bassagaña lliurà al rector de la parròquia de Sant Esteve de Castellar les claus del col·legi i de la capella per la marxa definitiva dels religiosos. Fet aquest que cal remarcar: donà les claus al rector de la parròquia, no a l'ajuntament de Castellar.

             Degut a les circumstàncies de l'època -recordem que estem en plena dictadura franquista- a partir del 1944 l’Escola Pia de Castellar passa a ser estatge del cos de la Guàrdia Civil, que hi instal·là la seva caserna, depenent de la 412 comandància de Manresa, i l’oratori passà a ser administrat per la parròquia de Sant Esteve de Castellar amb el nom de Capella de la Verge de Montserrat, a recer de la qual prosperà fins a l’actualitat el Grup de Pessebristes de la Capella de la Verge de Montserrat que ocupa part de l’espai del primitiu oratori.

           Amb l’entrada dels Mossos d’Esquadra el 28/2/2005 el cos de la Guàrdia Civil abandona l’edifici de l’Escola Pia, i entrega les claus de l’edifici a l’Ajuntament de Castellar. Fet aquest que cal remarcar: a l'Ajuntament de Castellar, no al rector de la parròquia, com hauria d'haver estat.

            L’Ajuntament de Castellar tot i no ser amo de la finca, en lloc de tornar les claus al Patronat Tolrà, volgué fer-se-la seva argumentant l'estat decadent i inhabitable de l'edifici. Un argument que no fou congruent amb la seva decisió de destinar-hi algun servei, com per exemple els Padrins Solidaris, amb la idea de que esgrimint que pagava l'aigua, la llum i el manteniment obtindria la titularitat de l’immoble en base al dret d’usucapio.

            Assabentada l’Escola Pia de Catalunya del fet, portà la intromisió de l’Ajuntament de Castellar als tribunals amb el resultat de reconeixement judicial de l’Escola Pia de Catalunya com a plena propietària de l’immoble per sentència del 19 de juliol de 2010 de la Secció 14a de l'Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle d’apel·lació núm. 997/09.

            Sentència que fou motiu d’un recurs de cassació per part de l’Ajuntament de Castellar presentat el 23 de juny 2011 i definitivament desestimat per sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya nº 37/2012 de l’11/6/2012.

           El gener del 2020, a proposta del grup d'ERC, es debat al Ple Municipal de Castellar una moció de requeriment a la propietat d'acomplir amb el deure de conservació de l'edifici, que presenta un estat ruinós, proposta que fou votada a favor per ERC i la CUP i rebutjada per l'equip de govern amb l'abstenció de Junts. Escoltar el debat del ple a: https://actes.castellarvalles.cat/session/sessionDetail/ff8080816f9fc599016fd2abe6b60019?startAt=4161.0&endsAt=6558.0 

           Durant un temps ERC recull signatures per a donar suport a la seva iniciativa i de forma paral·lela el 27/2/2020 l'Associació Cultural Cal Meima emprèn també un procés de conscienciació ciutadana, de recollida d'opinions i de signatures, a fi d'esperonar als actors principals a posar fil a l'agulla per a la recuperació de la finca, que forma part de l'imaginari popular, per a l'ús fundacional.

           Cal dir que en tot aquest procés judicial, social i polític, mai fou tinguda en compte ni informada la figura del President del Patronat, actuant als jutjats les parts litigants (Escola Pia i Ajuntament de Castellar) sense posar-ho en coneixement del patró de la fundació, el bisbe, ni del seu vice-president, el rector de Castellar, totalment d'esquena a ells, una situació realment insòlita es miri per on es miri. I cal dir, també que, lamentablement, des del bisbat i des de la parròquia no s'ha mai mogut peça en aquest tauler de forma clara i decidida, en una política de desistiment incomprensible respecte d'aquesta propietat a la qual el Patronat té dret a passar a ser-ne el propietari de ple dret en el moment en que l'Escola Pia se'n desentengui explícitament com és el cas actual.

            Cal dir que les accions que en època del rector Fluriach es van fer des de l'arxiu parroquial enfront de l'Escola Pia -amb permís i coneixement del bisbe Sáiz Meneses- en el sentit de recuperar la finca per a l'ús que creiés més oportú el Patronat varen ser menystingudes per part de l'Escola Pia.

           I ara l'Escola Pia de Catalunya, que mai no va pagar ni un cèntim per aquesta finca (ja que la construcció, les pagues dels professors, els materials escolars i el manteniment varen ser sempre pagats per la casa Tolrà), i que, acabada la guerra, es va desentendre del seu projecte i les seves obligacions, aprofitant la normativa del POUM que permet edificar-hi habitatges posa el solar de l'antiga escola del Passeig nº 88 de Castellar al mercat immobiliari faltant a la clàusula fundacional deixada ben escrita i inscrita al registre de la propietat per la marquesa Emília Carles de que l'edifici havia de ser SEMPRE dedicada a les activitats educatives. I que de forma clara que si l'Escola Pia desapareixia, la propietat passaria al Patronat Tolrà, avui dia encara vigent (com queda palès amb els contractes de lloguer que renova periòdicament amb la FEDAC per l'ús de l'edifici escolar del Passeig Tolrà, propietat del Patronat).

          Tot i que el solar sempre havia estat destinat a equipament i la docència -salvant l'interregne de la Guàrdia Civil- lamentablement segons la qualificació urbanística actual de Castellar el solar de l'antiga Escola Pia és edificable, i segons el PAU del POUM (2017) hi ha el projecte d'encabir-hi fins a 13 habitatges. I una nota que no deixa de ser curiosa és que en les condicions que posa el POUM és la cessió del 30 % del solar a fi de traspassar la Capella de la Verge de Montserrat al fons del patrimoni municipal.

         Però el cas i el problema que hi haurà sempre amb aquesta finca és que no és desamortitzable, no es pot vendre ni es pot comprar, i així veiem com l'aspirant actual que públicament s'ha postulat per comprar la finca, Ibercat, que ha penjat molt ràpidament el seu cartell a la façana de la finca, no la pot inscriure al seu nom perquè hi ha una clàusula vigent (i vigent encara a primers d'agost del 2022) al registre de la propietat que diu clarament que el solar no pot ser destinat a altra cosa que a efectes educatius i sempre d'acord amb la intenció fundacional de la Sra. Emília Carles.

       L'actual Ajuntament de Castellar té un deute moral amb aquesta benefactora que -recordem-ho- l'any 1900 pagà de la seva butxaca, entre moltes altres coses, el primer estage estable de la Casa Consistorial de la Vila al Carrer Major (actual Arxiu Municipal i Casal d'entitats), a qui l'ajuntament de Castellar l'any 1895 va nomenar Filla Adoptiva i a qui, a petició popular, el consistori sol·licità al govern espanyol la concessió del títol de Marquesa, títol que li és concedit per la reina regent Maria Cristina d'Àustria, per Reial Decret de 22 de juliol de 1896 i Reial Despatx de 28 de setembre de 1896.

       Sabem que avui dia no està de moda dignificar la memòria popular ni hi ha respecte per la pròpia història, però vist el cúmul de tants despropòsits, donat que l'Escola Pia de Catalunya ha desistit de facto de les seves obligacions educatives, i que a més vol desamortitzar la finca, tot i que sap que no ho pot fer perquè els estatuts fundacionals ho prohibeixen, i donat que el consistori de Castellar no ha pres cap mesura per preservar l'ús docent -ans al contrari- en el POUM vigent, es proposa des d'aquí la recollida d'adhesions a la plataforma ciutadana creada per a exigir la recuperació de l'espai de l'antiga Escola Pia de Castellar per als usos que la Fundadora del Patronat Tolrà va preveure, i demana a les parts: Escola Pia de Catalunya, Bisbat de Terrassa, Parròquia de Castellar, Patronat Tolrà i Ajuntament de Castellar, que assumeixin les seves responsabilitats, que rectifiquin les seves actituds i que reverteixin la situació a fi de requalificar la finca del Passeig nº 88 i així, entre tots, poder-la destinar a finalitats educatives, culturals i socials i no a l'especulació urbanística.