Article del doctor Josep Pérez Franco:

«La llei de la natura

Hem rebut una lliçó que no hauríem d’oblidar durant segles. Creiem que dominàvem el planeta i que podíem actuar amb impunitat perquè som immunes, ja què disposem de mitjans tecnològics i coneixements, com no es disposaven fa 50/60 anys. Els fets ens obliguen a aterrar en la crua realitat i hem d’acceptar amb humilitat que els homes som febles i vulnerables. Quan ens trobem en vigílies de vèncer el càncer i els nostres científics parlen d’una propera esperança de vida de cent anys o més, apareix un simple virus desconegut, que sembla inofensiu, el Covid 19, de la família dels Coronavirus, que ocasiona una pandèmia, que transforma de sobte la vida del planeta. Aquesta situació recorda la que es va produir el 1918 amb la grip espanyola, on van morir 40 milions de persones. Ara la grip l’encarem sense temença perquè disposem d’una vacuna, també d’aquí un temps disposarem d’un escut protector, però ara patim greus conseqüències en la salut, així com en la brusca paralització de l’economia, que tindrà uns resultats imprevisibles a nivell mundial.

Europa (no sap, no contesta) ha donat mostres de desunió, desconcert, manca de decisió i lideratge, i cada país ha tirat pel seu compte. Aquesta actitud és una constatació més de la seva ineficàcia i confirma que la Unió Europea és un club d’estats on cada membre procura protegir els seus interessos i prou. En el cas espanyol, el govern s’ha trobat amb una patata calenta, però ha donat mostres de notable imprevisió, ja què altres estats europeus, que tampoc no podien preveure la pandèmia, disposaven d’una guardiola, de material i llits d’hospital, per el cas d’una situació de contingència. El govern de l’Estat, cada dia ens sorprèn amb noves iniciatives, però no veiem un pla d’actuació lògic i coherent. Hom sospita que hi ha forces alienes al propi govern que van marcant el dia a dia. El primer gran error ha estat el de centralitzar la direcció de la lluita contra la pandèmia a “la autoridad competente” (llenguatge del 23 F); una espècie d’aplicació general de l’article 155, que ha suposat l’assumpció de competències de salut per part del Ministeri de Sanitat. Aquest és un ministeri pràcticament sense competències, perquè foren traspassades a les comunitats autònomes. A Catalunya fa 40 anys i a les resta des de fa uns 20 anys. El sistema espanyol de salut descentralitzat funciona, és molt vàlid i d’una qualitat de primer nivell. Com s’ha pogut veure, el pobre ministre, un llicenciat en filosofia, home d’aspecte fúnebre i trist, ocupa el lloc per la quota de poder que li corresponia al PSC, pensant que seria útil per la taula de diàleg. Però mai havien imaginat que li cauria aquest marró. El ministeri no disposa de personal ni estructura preparada per la tasca encomanada, d’aquí ve el desori i el retard en l’aprovisionament de material i la seva distribució. Tot plegat no té cap sentit, només és pot entendre pel criteri uniformitzador i centralista de l’estat, que demostra que no respecte aquest artefacte constitucional que va crear, denominat: “comunidades autonomas”. Interpreto, i això és molt greu, que s’ha vulnerat la Constitució de 1978, que en el seu articulat indica : “ ... proclama el dret a l’autonomia de les nacionalitats històriques i de les regions que la integren” i més endavant indica clarament: Sanitat i higiene, com una de les competències que corresponen a les comunitats. Aquest tema portarà cua. Sort que mana el PSOE, que és aquell partit que ja ha oblidat, que en el seu ideari, proclamava el dret d’autodeterminació dels pobles d’Espanya. Com diu el president Torra, ara ens estem buscant la vida com podem, comprant mascaretes i respiradors aquí i allà o produint-les a casa nostra, perquè la prioritat és salvar vides. La deducció que cal fer és que Catalunya, en qualsevol situació, només pot aspirar a funcionar pels seus propis medis i amb la seva iniciativa. Voldria conèixer de què ens serveix pertànyer a un Estat a qui paguem un preu desorbitat i no veiem el retorn de la nostra contribució.

Josep Pérez Franco (economista)»