‟Aquestes acusacions no tenen fonament” — Últimes paraules de Dolors Bassa, Ministra de Treball, Afers Socials i Família de la Generalitat de Catalunya, en el judici polític celebrat a Madrid el 12 de juny de 2019

Dolors Bassa va ser diputada del Parlament de Catalunya des de 26 de octubre de 2015 fins a 22 d'març de 2018. Després la votació fallida per a la investidura de Jordi Turull com a president de la Generalitat de Catalunya, a causa d'una decisió presumptament il·legal del jutge Pablo Llarena, va renunciar, com també Carme Forcadell i Marta Rovira, a l'acta de diputada del Parlament de Catalunya. Com a Consellera de Treball, Afers Socials i Família de la Generalitat de Catalunya, va ser declarada cessada per Espanya el 28 d’octubre de 2017 a violació d'una llei orgànica de l'Estat espanyol — i sense base legal suficient en la Constitució espanyola — i posteriorment va ser empresonada pel poder judicial espanyol en una cooperació clarament col·lusiva amb el govern espanyol des del 23 de març de 2018, sense que hi hagués cap base recognoscible per a això en el dret penal espanyol. És una presa política destacada a Espanya i, per tant, també a la Unió Europea. La seva sort se segueix amb compassió a tot el món.

Segons el Grup de Treball de les Nacions Unides sobre la Detenció Arbitrària, la detenció de Dolors Bassa és arbitrària. El procés penal contra ella, que es porta a terme en la primera i única (!) Instància davant del Tribunal Suprem de Madrid, no té fonament. Viola el dret internacional vinculant (ius cogens), el dret europeu i el dret espanyol. La forma en què Espanya priva Dolors Bassa dels seus drets civils recorda clarament la injustícia del nacionalsocialisme alemany i del franquisme espanyol.

Segons l'òrgan competent de les Nacions Unides, el Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària, creat pel Consell de Drets Humans, Espanya ha violat, en el cas de la senyora Dolors Bassa, els articles 2, 9 a 11 i 18 a 21 de la Declaració universal de Drets Humans i els articles 2, 14, 19, 21, 22, 25 i 26 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics.

Dolors Bassa està detinguda a Espanya per exercir pacíficament els seus drets a la llibertat d'opinió, expressió, associació, reunió i participació política. El seu empresonament viola el principi de la igualtat de tots els éssers humans, perquè estava justificat per la seva opinió política. Els procediments penals incoats contra ella ni tan sols ofereixen les garanties bàsiques per a un judici adequat i just davant un tribunal competent i imparcial i per a una defensa adequada. El judici contra ella i altres presos polítics catalans, una farsa barata, és una vergonya per a Espanya i per a la Unió Europea en el seu conjunt, que tolera tàcitament aquestes greus violacions dels Drets Humans.

Que totes les persones de bé escoltin les paraules finals de la Dolors Bassa en el judici polític de Madrid!

I la Unió Europea està en silenci i no fa res!

Últimes paraules de Dolors Bassa davant del Tribunal Suprem de Madrid el 12 de juny de 2019:

«Moltes gràcies, president!
Bona tarda, senyories!

Arribem al final de més de cinquanta jornades de judici, amb anades i vingudes, en el meu cas, des de la presó d’Alcalà Meco, vostès des del carrer. Tots cansats, tots amb la vista posada en què passarà ara. Però, a més d’aquestes anades i vingudes, amb 478 dies de motxilla d’un empresonament en una ceŀla a la presó.

Com m’he sentit? Doncs és un judici que durant les jornades a vegades m’ha indignat, d’altres m’ha escandalitzat i altres cops m’ha entristit. La majoria de les vegades m’ha entristit. Tot degut a la vista de les acusacions, argumentacions de les acusacions que és veritat que han parlat de ‘fets’, ‘fets’ que poden haver estat veritat o que han estat falsos sense tenir-ho en compte. Han parlat de la intensitat d’aquests ‘fets’ i de la intencionalitat, però mai, ni un sol cop, han parlat de drets o de vulneracions de drets a molts dels ciutadans.

És veritat que no tinc formació jurídica, ni molt menys el nivell de qualsevol de vostès, però haig de dir en la meva opinió que parlar d’un desordre públic determinat, d’una persona en concret i en particular en un moment donat, no hauria de poder ser imputable a una rebeŀlió ni d’un govern legítim ni d’una organització civil. Que parlar del decret d’uns serveis essencials, d’una vaga convocada formalment en temps i forma amb el suport dels sindicats, però també amb l’acord de les patronals, no hauria de poder ser induïda a prova d’acusació com han fet les fiscalies. O bé d’un error o bé una falsedat, probable i comprovable fàcilment que ha estat a l’exposició pública no podria ser considerada prova efectiva com es pretén.

No sé si estem en un judici polític, no sóc jo qui ha de dir-ho, però sí que puc afirmar que davant l’exposició d’aquests arguments de la fiscalia estem en un judici que té un gran fons polític.

Davant seu hi ha una persona que, com he dit, no té formació jurídica. És una persona que de professió és professora. Em considero republicana, feminista, independentista i demòcrata. El meu compromís social i polític em ve del meu pas pel sindicalisme, en aquest cas la Unió General de Treballadors. Mantinc aquestes idees i conviccions més enllà que abans d’entrar a presó vaig deixar la meva acta de diputada i, per tant, no he tornat a les eleccions i no tinc cap representació política institucional. Però continuo sent la mateixa.

A partir d’aquesta premissa voldria informar-los i dir-los clarament tres idees:

Primer, nego els fets que m’han estat imputats. Soc innocent i ho vull dir amb veu clara i alta. Cap de les proves presentades que facin referència a una actuació meva delictiva han pogut ser comprovades. Han estat els advocats defensors i en especial l’argumentació del meu advocat defensor Mariano Vergés — a qui agraeixo no només la seva professionalitat, sinó l’acompanyament personal que m’ha fet durant tot aquest difícil temps de presó — que les han desmuntades, les han desacreditades i, per tant, aquestes acusacions no tenen fonament.

El segon que els volia dir: Durant els 22 mesos del càrrec de Consellera del Govern de la Generalitat, que jo crec que és l’honor més gran que pot tenir qualsevol persona de ser servidora pública, ho he fet honestament. He fet de servidora pública de manera que fos per al 100% dels ciutadans. M’he encarregat de la Conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies i l’he liderada intentant acordar els millors avenços socials per a tots els ciutadans. Hem aconseguit un avenç social que en les darreres eleccions gran part dels programes polítics portaven. A Catalunya ho hem aconseguit, un acord de tots els partits. Ho dic així, perquè aquesta és la meva manera de ser: intentar acordar. Tampoc podíem desobeir, i en el meu cas personal no volia desobeir la demanda del 80% de la població que volia votar. Això és el que hem fet, perquè així ha estat el mandat democràtic, i desobediència hauria estat presentar-nos amb un programa i no complir-lo, nosaltres l’hem complert. Vull dir que la meva mentalitat negociadora del sindicalisme si algun dia, si en algun moment, hi va haver tensió política, sempre vaig creure que era un conflicte polític transitori i la nostra manera d’avançar era aconseguir negociar. Per tant, molt lluny del que alguns ens han acusat de posar en escac un ordre constitucional.

Finalment, sempre, sempre, he rebutjat la violència i mai l’he promoguda, però és veritat que no trobaran res exactament, ni una paraula, ni una argumentació, ni a les xarxes ni en cap entrevista, que faci referència a la violència o que la promogui. Per tant, en tot cas, el que hi haurà són paraules de diàleg i democràcia.

És per això que aspiro a una sentència absolutòria i al mateix temps demano la meva llibertat per esperar la sentència a casa.

Però, senyories, hi vull afegir una cosa que per mi és important. Pertanyo a la generació dels que tenim 60 anys, que a Catalunya escoltàvem dels nostres avis com ens explicaven alguna cosa que en deien ‘el procés a Catalunya’. Alguna cosa difícil i complicada, que potser en els llibres no estava escrit. Tots sabem que la història no s’escriu en els llibres, perquè a vegades els llibres d’història els escriuen els poderosos i els vencedors. Però sí que es transmet per via oral dels nostres ancestres. Jo no voldria per res del món que la meva neta de quatre anys, que es diu Senda, hagi d’escoltar res referent a un ‘procés a Catalunya’ o com podria ser d’horrorós un ‘procés contra Catalunya’.

Les generacions que venen depenen de la seva sentència. La seva sentència, senyories, no només determinarà l’etapa final de la meva vida, no només determinarà el que pugui fer a partir d’ara, sinó que pot ser el principi d’una solució per a moltes persones. Els demano que pensin en això, els demano i els faig reflexionar que la seva sentència no serà només la meva llibertat, sinó que serà la llibertat en majúscula de moltes generacions.

Moltes gràcies no només per haver-me sentit, sinó per haver-me escoltat!

Moltes gràcies!»

La traducció catalana va ser amablement proporcionada per la revista L'Unilateral — El digital de la República Catalana.