Recolzem la campanya Ni un euro per a la repressió www.ni1euro.org per exercir el dret a la desobediència civil amb l’objecció de consciència a la despesa repressiva de l’Estat Espanyol: la monarquia, la cúpula judicial i les forces policials.

Convidem tothom que, en la mesura de les seves possibilitats, exerceixi ara aquest dret com assaig del que en un futur i a gran escala pot permetre afeblir alguns dels pilars que sostenen l’Estat, fins aconseguir una solució política del conflicte. Així, aquest nou tipus d’acció* pot ser un primer pas cap a la desconnexió fiscal, quan la ciutadania l’apliqui massivament.

Primeres signants

Jaume Añé Ros, Mestre i sindicalista

Anna Ariño Garrié, Feminista

Assumpta Barbens Sendra, Sindicalista

Pepe Beunza Vázquez, Objector 1971

Luis Blanco Maldonado,Sindicalista

Marc Casanovas Mateos ,Sindicalista

Elisabeth Castro, Escriptora

Betona Comín Oliveres, Pedagoga

Joan Domènech Valoix, Bomber

Artur Domingo Barnils, Historiador

Josep Huguet Biosca, Professor jubilat

Feliu Madaula Canadell, Activista

Laura Masvidal Martí, Consultora

Joan Matamala, Empresari

Carles Mora, Alcalde 1a consulta independència

Jose Maria Moya Mena, Objector Fiscal 1983

Martí Olivella Solé, Objector 1975

Magda Oranich Solagran, Advocada

David Pérez Martín, Economista

Joan Ramon Segura Radigales, Mestre i muntanyenc

Gabriela Serra Frediani, Activista

Miquel Strubell i Trueta, Sociolingüista

Josep Maria Tegido-Mallart, Pagès

Júlia Vernet, Estudiant universitària

...

*Assajar un nou tipus d’accions

Amb els nostres diners estem pagant la repressió contra qui lluita pacíficament pels drets i llibertats. Potser no en som prou conscients, però amb els nostres impostos contribuïm a la nostra servitud, cooperem amb qui ens volen dominar i obeïm les lleis que neguen els nostres drets.

Quan gent com H. D. Thoreau es negaven a pagar impostos que finançaven l’esclavatge o la guerra, els posaven a la presó. Ara, de forma més subtil, ens poden embargar la quantitat no pagada més un recàrrec. El resultat contradictori és que podem acabar pagant més que el que volíem deixar de pagar! Quin sentit té?

La lluita noviolenta crea aquests tipus de paradoxes: lluitem per les llibertats i deixem que ens empresonin o ens exiliem; lluitem pel respecte de drets i ens els conculquen amb pallisses, fiances i multes; ens neguem a pagar impostos i ens forcen a pagar-los o a embargar-los amb recàrrec. Més paradoxal, però, seria continua cooperant “voluntàriament” amb allò que ens humilia, com bé diu Gandhi.

Quan la repressió actua impúdicament, sense justificació, provoca l’efecte contrari. Aquells que es mantenien el marge del conflicte es veuen obligats a posicionar-se; com més veritable sigui la causa, més suports pot generar. La repressió posa en evidència la falta de llibertats i de drets en un estat suposadament democràtic; la raó de la força violenta perd suport davant de la força noviolenta de la raó.

En totes les lluites pels drets i llibertats, si després d’un temps d’intentar defensar-los per les vies pacífiques i democràtiques (amb manifestacions, vots, tribunals, premsa...) només obtenen com a resposta la repressió, sols els queda una sortida que no sigui la rendició: posar en marxa una estratègia noviolenta (amb una escalada de no-cooperació, de desobediència i de construcció d’alternatives) que afebleixi els pilars de l’estat (fiscal, judicial, legal, polític, econòmic, mediàtic...) fins aconseguir tenir prou força per acordar, en una posició d’igualtat, una solució política al conflicte.

És en aquest marc que les accions disruptives, que creen paradoxes, tenen el seu paper fonamental. Es tracta de crear dilemes, atzucacs, on faci el que faci l’adversari, sempre hi surti perdent.

És en aquest nou marc de la lluita noviolenta d’aprendre a no cooperar, a desobeir, on ubiquem la campanya ni un euro per a la repressió.

Volem assajar la capacitat personal i col·lectiva que tenim per començar a afeblir el pilar fiscal, assumint-ne les conseqüències, ni que sigui començant per una petita quantitat de 5€ (amb la qual estem mantenint la monarquia i la cúpula judicial!). Quan molta gent fem aquest petit gest, estarem fent un gran acte col·lectiu: estarem advertint que tenim la capacitat de provocar una desconnexió fiscal total com a eina clau en el moment de fer efectiva la república, si a més, en aquell moment, ho ingressem a una hisenda catalana sobirana.

Volem ser conscients d’on van els nostres impostos, saber a què els dediquen i, per tant, poder influir millor en el seu destí. Volem entrenar-nos a fer objecció fiscal, no és complicat però cal saber- com fer-la i practicar. Volem gestionar la nostra por a “Hacienda”, no sols per haver de respondre a una “paral·lela”, sinó també per afrontar una inspecció, por infundada per a la immensa majoria de població, que és assalariada o pensionista. Com ens diu Rosa Parks,  lluitadora afroamericana pels drets civils: ”No has de tenir mai por del que fas quan això que fas és just”.

Cada persona pot gestionar lliurement la quantitat a objectar, segons les seves possibilitats i segons l’objectiu que vulgui afeblir (monarquia, cúpula judicial, forces policials...). Cada persona pot decidir si vol dedicar la quantitat objectada a recolzar alguna campanya o organització social que defensa drets i llibertats. Cal demostrar clarament que no som evasors fiscals, sinó objectors fiscals solidaris.

La campanya d’objecció al servei militar va començar amb un sol objector, Pepe Beúnza, i en 30 anys va aplegar 1 milió d’objectors, 50 mil insubmisos i 1000 anys de presó, que van provocar la fi de l’esclavatge del servei militar obligatori (anomenat així a l’Estatut de Núria). Des de fa anys, també l’objecció fiscal a la despesa militar objecciofiscal.org està posant sobre la taula la contradicció de continuar malversant diners en un sistema caríssim i caduc de resoldre conflictes, en comptes de dedicar-los a cobrir necessitats socials o mediambientals més importants i urgents o fins i tot a posar en marxa sistemes més justos i eficaços de resoldre conflictes.  

La campanya d’objecció a la repressió comença aquest any. Tindrà efecte quan el conjunt de la ciutadania activa la faci créixer. L’eina la tenim. Està en mans de tothom el fer-la servir com a palanca de l’objectiu compartit: acabar amb la repressió i tenir força per acordar una solució política.