

Valencià: MALENSOMI DEL 9 D'OCTUBRE
M'he despertat hui per un malensomi. Este no era normal, sino que era en ultres d'esquerra i catalanistes, i es desenrollava en un 9 d'Octubre:
Ho he passat prou mal. No del tot, els he tengut més intensos i en un despertar molt mes angustiós, pero era una situació molt incómoda, despuix d'un día dur d'humiliació i impotència i un final violent:
Els carrers de Valéncia estaven pancatalaniçats al màxim: una desfilada panca de manera oficial, en estrelades vàries, castellets, sardanes. I els valencianistes arranconats i vigilats per la policía, cohibits. Sense poder cantar proclames o exhibir pancartes. Com a molt en senyeres chicotiues i sense poder ni alçar-les ni agitar-les, puix et cridava l'atenció la policia local.
Una guerrera valencianista, en lo alt de la finca del costat de la Plaça de Bous, onejant una senyera gran en pla resistència clamant llibertat. Ella sola, passant desapercebuda. La multitut l'ignorava i els valencianistes no podíem festejar la seua resistència ni senyalar-la, nos cridaven l'atenció els policies. Tot transcorria sense fer-li molt cas a la chica. Ella es deixava l'energia en va, movent enèrgicament un màstil llarc i flexible. Una Real Senyera Valenciana ignorada, apartada de l'oficialitat.
De sobte decidixc anar-me, acabant o recent acabat la desfilada, no recort molt be. Pero com si d'una bolada es tractara. Com que tenia que eixir d'ahí, no aguantava més. Sofocat, buscant aire i menys renou. Caminant pels carrers contigus, desertes encara, puix tot el renou seguia concentrat en les de la desfilada, em creue a un d'els que participaven en ell en cavall. Nos mirem, encara el seu cavall cap a mi, i ve a enrollar-me, com a mig de distracció, en pla yo vaig recte en el meu cavall i, o t'apartes o tu mateix, sent el carrer suficientment ample per a no tindre que apartar-me i que poguera esquivar-me. Yo portava dos senyeretes en la mà. D'eixes de plàstic en palet, també de plàstic blanc, les dos en la mateixa mà ¿Seria per això?
Comencen a vore's caminants que ixen del passacarrers, ya sí o sí terminat. I veig la meua prima, una prima hippy que tinc, treballadora social, del rollet progre. M'unixc a ella en mitat d'estar perdut, i em vaig en els seus colegues. Ella anava a arreplegar-los a una espècie de locals/pis socials que havien com si fora baix terra, tipo aprofitant antics locals comercials en el metro, ya sense comerços i destinats a vivenda debades per a 'gent sense recursos'. Una volta dins, confirme les sospites, tots semblaven estar organisats. Com si l'adjudicació de les vivendes socials anara selectiva segons uns criteris de pertinença a algun tipo d'associació o partit 'del rollet'. Anem anant pels passadiços. Ella saludava a gent mentres nos dirigíem com a algun destí final, alguna estància on es reunien o alguna cosa per l'estil. Ells li tornaven la salutació en un somriure còmpliç. Pero al meu em miraven com en un interés negatiu, desafiants, contrariats, en pla ¿este qué fa ací? I nos seguíen. Yo en els meus tatuages del Cid i de Jaime Primer cridava l'atenció de manera sospitosa. Apleguem al destí. Comencen a rodejar-me queixant-se de que yo estiguera allí en dos senyeras de fascistes. Yo els dic que la Senyera nos la donà un rei en 1377 i que de fasciste té res. Pero em diuen que ahí no volen res de reis. Em ric, potser rialla nerviosa, pero la cosa va en seri. S'animen uns a uns atres per a agredir-me, fins que comencen a això. I yo estava acorralat en l'últim pis subterràneu en l'últim 'hall', en lo més al fondo... i per fi desperte.
Castellano: PESADILLA DEL 9 DE OCTUBRE
Me he despertado hoy por una pesadilla. Esta no era normal, sino que era con ultras de izquierda y catalanistas, y se desarrollaba en un 9 de Octubre:
Lo he pasado bastante mal. No del todo, las he tenido mas intensas y con un despertar mucho más angustioso, pero era una situación muy incómoda, tras un dia duro de humillación e impotencia y un final violento:
Las calles de Valéncia estaban pancatalanizadas al máximo: un desfile panca de manera oficial, con esteladas varias, castellets, sardanas. Y los valencianistas arrinconados y vigilados por la policía, cohibidos. Sin poder cantar proclamas o exhibir pancartas. Como mucho con senyeras pequeñitas y sin poder ni levantarlas ni agitarlas, pues te llamaba la atención la policía local.
Una guerrera valencianista, en lo alto de la finca de al lado de la Plaza de Toros, ondeando una señera grande en plan resistencia clamando libertad. Ella sola, pasando desapercibida. La multitud la ignoraba y los valencianistas no podíamos festejar su resistencia ni señalarla, nos llamaban la atención los policías. Todo transcurría sin hacerle mucho caso a la chica. Ella se dejaba la energía en vano, moviendo enérgicamente un mástil largo y flexible. Una Real Senyera Valenciana ignorada, apartada de la oficialidad.
De repente decido irme, acabando o recien acabado el desfile, no recuerdo muy bien. Pero como si de un venazo se tratara. Como que tenía que salir de ahí, no aguantaba más. Sofocado, buscando aire y menos bullicio. Caminando por las calles contiguas, desiertas todavía, pues todo el bullicio seguía concentrado en las del desfile, me cruzo a uno de los que participaban en él con caballo. Nos miramos, encara su caballo hacia mí, y viene a arrollarme, como medio de despiste, en plan yo voy recto con mi caballo y, o te apartas o tu mismo, siendo la calle suficientemente ancha para no tener que apartarme y que pudiera esquivarme. Yo llevaba dos señeritas en la mano. De esas de plástico con palito, también de plástico blanco, las dos en la misma mano ¿Sería por eso?
Empiezan a verse caminantes que salen del pasacalles, ya sí o sí terminado. Y veo a mi prima, una prima hippy que tengo, trabajadora social, del rollito progre. Me uno a ella en mitad de estar perdido, y me voy con sus colegas. Ella iba a recogerlos a una especie de locales/piso sociales que habían como si fuera bajo tierra, tipo aprovechando antiguos locales comerciales en el metro, ya sin comercios y destinados a vivienda gratis para 'gente sin recursos'. Una vez dentro, confirmo las sospechas, todos parecían estar organizados. Como si la adjudicación de las viviendas sociales fuera selectiva en base a unos criterios de pertenencia a algún tipo de asociación o partido 'del rollito'. Vamos andando por los pasillos. Ella saludaba a gente mientras nos dirigíamos como a algún destino final, alguna estancia donde se reunían o algo por el estilo. Ellos le devolvían el saludo con una sonrisa complice. Pero a mi me miraban como con un interés negativo, desafiantes, contrariados, en plan ¿este qué hace aquí? Y nos seguian. Yo con mis tatuajes de El Cid y de Jaime Primero llamaba la atención de manera sospechosa. Llegamos al destino. Empiezan a rodearme quejandose de que yo estuviera allí con dos senyeras de fascistas. Yo les digo que la Senyera nos la dió un rey en 1377 y que de fascista tiene nada. Pero me dicen que ahí no quieren nada de reyes. Me rio, quizá risa nerviosa, pero la cosa va enserio. Se animan unos a otros para agredirme, hasta que empiezan a ello. Y yo estaba acorralado en el último piso subterráneo en el ultimo 'hall', en lo mas al fondo... y por fin despierto.
¡PAREM EL PANCATALANISME!
FIRMA:
https://www.change.org/LlenguaValencianaNuncaCatalana
O BUSCA EN GOOGLE:
"Change Llengua Valenciana"
@llibertadors #llibertadors
El VALOR de ser VALENCIANS
#ValencianLanguageIsNotCatalan #ValenciaIsNotCatalonia #RV #LlenguaValenciana #NdP #RACV #som5millons #menjamlafraula