En els últims anys, l’envelliment de la població i els canvis culturals i de forma de vida de les famílies han generat una forta expansió dels sector dels centres residencials per a la gent gran. Expansió que s’ha donat fonamentalment en el sector privat. De cada 10 places creades en els últims 25 anys, 8 han estat d’iniciativa mercantil.

El desenvolupament actual del sistema de residències segueix la corrent hegemònica de “col·laboració público – privada”, una pràctica que consisteix en posar recursos públics al servei d’entitats privades que acumulen beneficis prestant serveis bàsics. A Catalunya, el 80% del total de residències per a la gent gran són privades, gestionades amb lògiques mercantils. És necessari incorporar la cura de les persones grans al sistema públic de salut per a garantir que les condicions dels usuaris i de les treballadores responguin a necessitats de salut pública i no a criteris mercantilistes. 

En els últims anys, la concentració empresarial ha provocat que només 11 empreses controlin el 15% del total de les residències per a gent gran a Catalunya: fons d’inversió estrangers, fons voltors  i multinacionals (DomusVi, controlat pels fons Bupa Investment Overseas; Vitalia, controlada pel fons d’inversió CVC amb seu a Luxemburg; Colisée, que té com a màxim accionista el fons IK Investment Partners, amb seu fiscal a Jersey; Orpea, controlada pel fons canadenc CCP Investment Board o Amavir del grup Decathlon, Leroy Merlin i Alcampo, entre d’altres). S’evidencia, per tant, que el sector residencial per a persones grans ha esdevingut un important negoci finançat per les famílies i per les administracions públiques però que serveixen per a enriquir cada cop més fons d’inversió, fons voltor o multinacionals que especulen amb la cura. 

A Sant Boi, el cost mitjà d’una plaça de residència per a persones grans supera els 2000 €. Moltes famílies no poden pagar aquests imports i ,per tant, es veuen obligades a assumir les cures dins de l’àmbit familiar, sense una atenció professional i amb el desgast físic i emocional que això suposa per la gran majoria de famílies treballadores. A diferència dels municipis del nostre entorn (Viladecans, el Prat, Cornellà, Molins de Rei, Sant Feliu, etc.), Sant Boi no té cap residència pública. Les persones que no poden pagar el que val una plaça en una residència privada, han d’esperar més de 5 anys a tenir accés a una de les places subvencionades que estan reservades en aquest centre. 

La lluita del moviment veïnal per aquest equipament és històrica i cada cop pren més importància a causa de l’envelliment de la nostra població. És necessari repensar el model de residències i de cures amb l’objectiu de garantir la qualitat, l’equitat, la dignitat i l’autonomia de les persones grans, alhora que es garanteixen unes condicions laborals dignes per a les treballadores del sector. 

Els sotasignants demanem que l’Ajuntament de Sant Boi i la Generalitat articulin els mecanismes necessaris per a:

1.      Crear una residència de titularitat i de gestió pública i municipal a la nostra ciutat. 

2.      Augmentar les places finançades públicament per a donar resposta a situacions d’emergència.