CARTA OBERTA A LES ORGANITZACIONS SINDICALS I EMPRESARIALS NEGOCIADORES DEL CONVENI COL·LECTIU DE RESIDÈNCIES PER A PERSONES AMB DISCAPACITAT DE CATALUNYA

Prou d'invisibilitzar els professionals que treballem amb persones amb trastorns de conducta. El reconeixement del risc ha de ser a la taula de negociació.
A les organitzacions sindicals i empresarials que participen en la negociació del conveni col·lectiu del sector de residències per a persones amb discapacitat de Catalunya:

Ens adrecem a vosaltres des del cansament, la indignació i el desgast acumulats durant anys. Ho fem com a professionals d'atenció directa que treballem en serveis on les agressions físiques, les amenaces, les vexacions i les humiliacions formen part d'una realitat que massa sovint es normalitza, es minimitza o, senzillament, queda sense resposta.

Fa anys que afrontem situacions d'una gran exigència física i emocional. Fa anys que desenvolupem la nostra tasca amb responsabilitat, professionalitat i respecte envers les persones ateses. Fa anys que comprenem conductes complexes, intervenim en situacions de crisi i sostenim una atenció que requereix una implicació humana extraordinària.

I, tanmateix, quan arriba el moment de negociar les nostres condicions laborals, continuem sense obtenir una resposta clara a una reivindicació fonamental: el reconeixement específic, també econòmic, de l'exposició al risc que afrontem els professionals que treballem en serveis amb una elevada incidència de conductes agressives.

Per això, volem interpel·lar directament totes les parts que teniu la responsabilitat de negociar el nostre conveni.

Fins quan haurem d'esperar? Quants anys més haurem de suportar aquesta invisibilitat? On són la valentia, la voluntat i la responsabilitat ètica necessàries per afrontar una realitat que els professionals d'atenció directa coneixem massa bé?

Exigim que el complement per exposició al risc, tradicionalment anomenat plus de perillositat, es posi definitivament sobre la taula de negociació del conveni col·lectiu.

No demanem que es resolgui una qüestió complexa sense debat. Exigim que es deixi d'esquivar aquest debat.

1. Comprendre les persones ateses no significa invisibilitzar els treballadors
Volem deixar una qüestió absolutament clara: no culpabilitzem les persones amb discapacitat per la seva condició ni per les conductes que poden manifestar. Coneixem les dificultats de comunicació, el patiment, les necessitats de suport i les circumstàncies que poden explicar moltes d'aquestes situacions.

Respectem els seus drets i defensem la seva dignitat.

Precisament per això, ens resulta incomprensible que el reconeixement de la vulnerabilitat de les persones ateses no vagi acompanyat d'un reconeixement equivalent de la vulnerabilitat dels professionals que treballem amb elles.

Una conducta pot no ser voluntària i, tanmateix, provocar lesions, por, patiment psicològic i un desgast acumulatiu en el professional que la rep. Comprendre'n les causes no n'elimina les conseqüències. I reconèixer que una persona no és culpable de la seva conducta no eximeix les organitzacions de la responsabilitat de prevenir els riscos i protegir els seus treballadors.

No acceptem la falsa disjuntiva segons la qual defensar la nostra integritat significa qüestionar els drets de les persones ateses.

La dignitat de les persones amb discapacitat i la dignitat dels professionals que les acompanyem no són drets contraposats. Són drets que s'han de protegir simultàniament.

No volem menys drets per a les persones ateses. Volem que els nostres drets també comptin.

2. El risc existeix, encara que ningú no el vulgui anomenar
Som conscients que l'expressió plus de perillositat pot resultar inadequada i contribuir a estigmatitzar les persones ateses si s'interpreta que la perillositat és una característica inherent a elles.

No volem contribuir a aquesta estigmatització. Per això, estem disposats a debatre una denominació més adequada, com ara complement per exposició al risc o complement per especial risc laboral.

Però no acceptarem que la discussió sobre el nom es converteixi en una excusa per no abordar el fons de la qüestió.

El risc s'ha d'avaluar tenint en compte les condicions reals del lloc de treball, la freqüència i la gravetat dels incidents, les tasques desenvolupades i les mesures preventives existents. No es tracta d'etiquetar les persones, sinó de reconèixer unes condicions laborals que poden comportar una exposició específica a la violència.

Si el nom no és adequat, canviem el nom. Però no utilitzem aquesta objecció per continuar ajornant-ne el reconeixement.

El sector de la discapacitat no pot continuar sostenint una contradicció tan profunda: exigir als professionals que afrontin situacions d'una complexitat extrema i, alhora, mantenir indefinidament sense resoldre el debat sobre el reconeixement de les condicions específiques en què treballen.

La formació, els protocols i la prevenció són imprescindibles. També ho són unes dotacions adequades de personal, l'acompanyament als professionals afectats i la revisió de les condicions organitzatives que afavoreixen la repetició dels incidents.

Però cap d'aquestes mesures no hauria de servir per descartar d'entrada el reconeixement retributiu d'una exposició específica al risc.

No demanem que es posi preu a les agressions. Reclamem que les condicions laborals tinguin en compte la realitat dels llocs de treball que ocupem.

3. A les parts negociadores: on són el compromís i la responsabilitat?
Aquesta reivindicació interpel·la directament totes les parts negociadores.

A les organitzacions empresarials i patronals, perquè tenen la responsabilitat d'afrontar les condicions reals en què es presten els serveis i de no reduir aquesta qüestió a un problema que cada treballador hagi de resoldre individualment.

A les organitzacions sindicals, perquè representar els treballadors significa traslladar les seves necessitats a la mesa de negociació, defensar les seves reivindicacions i explicar amb transparència quines mesures es proposen per avançar cap a una solució.

A totes les parts, perquè negociar un conveni no consisteix únicament a administrar les condicions existents. També consisteix a reconèixer els problemes persistents i assumir la responsabilitat de buscar-hi respostes.

On és la valentia d'afrontar una reivindicació incòmoda?

On és la voluntat de convertir el reconeixement del risc en una qüestió concreta de negociació?

On és la responsabilitat ètica quan els professionals fa anys que denuncien situacions que afecten la seva integritat i la seva salut?

No n'hi ha prou amb escoltar. No n'hi ha prou amb manifestar comprensió. No n'hi ha prou amb reconèixer que la feina és difícil.

Quan un problema persisteix durant anys, la manca de decisions també ha de ser objecte d'explicació.

Si hi ha obstacles econòmics, tècnics o jurídics, cal exposar-los amb claredat. Si hi ha discrepàncies sobre els llocs de treball que haurien de percebre el complement, cal establir criteris objectius i negociar-los. Si cal estudiar-ne l'aplicació, cal acordar un procediment amb terminis i compromisos verificables.

El que no és acceptable és que una reivindicació legítima romangui indefinidament fora de l'agenda negociadora, com si la continuïtat de les agressions pogués conviure sense conseqüències amb la manca d'una resposta.

4. No som professionals de segona categoria
Treballar en l'àmbit de la discapacitat exigeix coneixements, responsabilitat, formació i una gran capacitat d'adaptació. En els serveis amb trastorns de conducta, aquestes exigències poden anar acompanyades de situacions reiterades de violència que afecten la nostra seguretat i el nostre benestar emocional.

Se'ns demana que comprenguem, que continguem, que anticipem, que mantinguem la calma i que garantim una atenció digna, fins i tot en circumstàncies extraordinàriament difícils.

Ho fem perquè som professionals i perquè sabem que les persones ateses necessiten una atenció respectuosa i de qualitat.

Però la nostra professionalitat no es pot convertir en una obligació de suportar-ho tot.

La vocació no ens fa immunes a les agressions. L'experiència no elimina el patiment. La formació no garanteix que puguem evitar totes les situacions de violència. I la capacitat de continuar treballant després d'una situació difícil no significa que no hi hagi conseqüències.

No volem que la nostra resistència s'interpreti com a conformitat.

No som menys mereixedors de protecció pel fet de treballar cuidant persones vulnerables. Tampoc no hem d'acceptar que el nostre patiment es converteixi en un cost invisible del sistema assistencial.

5. La nostra reivindicació és concreta
Per tot això, demanem formalment a les organitzacions sindicals i empresarials negociadores del conveni col·lectiu:

Que incorporin expressament a la negociació del conveni un complement retributiu per exposició específica al risc en els llocs de treball en què aquesta exposició quedi objectivament acreditada.
Que s'obri una negociació real sobre la denominació del complement, els criteris d'aplicació, els llocs afectats i les condicions per reconèixer-lo, sense que les discrepàncies terminològiques impedeixin abordar la qüestió de fons.
Que s'escolti de manera efectiva els professionals d'atenció directa que treballen en serveis amb trastorns de conducta i que la seva experiència s'incorpori a la definició dels criteris i de les mesures necessàries.
Que el reconeixement retributiu vagi acompanyat de mesures efectives de prevenció de riscos laborals, dotacions adequades de personal, formació, protocols d'actuació i suport als professionals afectats.
Que les parts negociadores comuniquin amb transparència la seva posició sobre aquesta reivindicació, les propostes plantejades, els obstacles identificats i els passos previstos per avançar cap a una solució.
No exigim una resposta improvisada ni ignorem la complexitat de la negociació col·lectiva. Exigim voluntat real d'abordar-la, propostes concretes i compromisos que es puguin avaluar.

6. El silenci ja no és una resposta acceptable
Després d'anys d'agressions, desgast i invisibilitat, no podem continuar acceptant que aquesta qüestió quedi relegada a un futur indefinit.

Cada professional que pateix una agressió és una persona. Cada episodi que es repeteix sense una resposta suficient mereix ser examinat. Cada reivindicació que no arriba a la mesa de negociació prolonga la sensació que els qui treballem en aquests serveis hem d'assumir individualment unes dificultats que requereixen una resposta col·lectiva i institucional.

No volem enfrontar-nos a les persones ateses. Volem que puguin rebre una atenció digna i segura, prestada per professionals que també disposin de condicions dignes i segures per fer la seva feina.

No volem que se'ns agraeixi la dedicació mentre se n'ignoren les conseqüències. Volem que el reconeixement es tradueixi en decisions.

No volem més discursos genèrics sobre la importància de la nostra professió. Volem que aquesta importància es reflecteixi en el conveni que regula les nostres condicions laborals.

Per això, ens adrecem a les persones i organitzacions que teniu la capacitat de negociar i decidir.

El complement per exposició al risc ha de ser, definitivament, sobre la taula de negociació del conveni de residències per a persones amb discapacitat de Catalunya.

No com una menció simbòlica. No com una promesa per a més endavant. No com una reivindicació que s'escolta i després s'oblida.

S'ha d'abordar amb rigor, amb criteris objectius, amb voluntat negociadora i amb la responsabilitat que mereix una realitat que fa anys que denunciem.

Estem cansats que se'ns demani resistència mentre s'ajorna el reconeixement. Cansats que s'invoqui la complexitat de la feina per justificar la manca de decisions. Cansats que la nostra vulnerabilitat sembli menys important precisament perquè la nostra funció consisteix a cuidar altres persones.

El risc no desapareix perquè no se'n parli. El patiment no deixa d'existir perquè no es reconegui. I la manca de decisions no es pot prolongar indefinidament sense que les persones que negocien les nostres condicions laborals n'hagin de donar explicacions.

Ha arribat el moment de decidir si aquesta reivindicació mereix una resposta real.

Demanem a totes les organitzacions sindicals i empresarials que negocieu el nostre conveni que assumiu la vostra responsabilitat, que deixeu d'ajornar aquesta qüestió i que treballeu per trobar-hi una solució.

Perquè els qui treballem amb persones amb trastorns de conducta no demanem privilegis.

Exigim reconeixement, protecció i unes condicions laborals dignes. Exigim que el risc que afrontem deixi de ser invisible. I exigim que les persones responsables de negociar el nostre conveni demostrin, finalment, la valentia i la determinació necessàries per afrontar aquest problema.

Els qui cuidem també tenim dret a ser cuidats. Els qui protegim també tenim dret a ser protegits.

I els qui fa anys que esperem una resposta tenim dret a exigir-la.

Prou d'invisibilitat. El reconeixement del risc ha d'entrar definitivament a la