La Sra. Marina Vilalta, de Bruguera, al Ripollès, és coneguda com la pastora en actiu més vella de Catalunya, amb 94 anys.

La Marina va néixer a Solanguit, una casa rònega i humil del terme d’Ogassa, al Ripollès. Va tenir onze germans; els més grans eren fills del primer matrimoni i, els petits, del qui havia set el cunyat de la mare, perquè quan va enviudar es va casar amb el germà del seu home. Per tant, tots els germans tenien els mateixos cognoms. No sap per què li varen posar Marina havent nascut en aquells mons de Déu allunyats del mar, però ho agraeix, perquè el seu fill Jesús, de manera tendra, sempre li ha dit Marina com si fos el diminutiu de mare. La Marina, des de petita, ha tingut sempre una gran devoció pel bestiar, sobretot per les ovelles, perquè creu que són els animals dels pobres. Gràcies a elles, la seva infància va ser més de bon passar. Havia treballat a la fàbrica, però això va durar poc; aquell no era el seu món. Malgrat que hi treballava de nits, no podia mirar les estrelles. Per a ella, dormir és de ganduls, però haver-ho de fer de dies, amb la llum del sol, li semblava un insult a la natura. Quan es va casar, ella i el seu home varen anar a viure a Cal Sibí de Bruguera, i des de llavors mai no ha deixat de fer el que realment li agrada. Només ha sortit de Catalunya en una ocasió, concretament a Mallorca, i per poder complir el somni que tenia de volar. Ella explica que volia experimentar què sentien les àligues des de dalt, però aquell mateix dia a la tarda va tornar a Bruguera, perquè enyorava les seves ovelles… No ha tingut mai un gran ramat; la Marina sempre ha cregut que l’herba que alimenta els seus animals ha de sortir de dins del terme de la casa. Potser per això la seva clientela sempre li ha estat fidel, perquè la qualitat de la carn dels seus xais la fa inconfusible, i ningú li regateja mai el preu. Ella té molt clar que per fer de pastora has d’estimar les ovelles, t’ha d’agradar la muntanya, i has de saber gaudir de la solitud i oblidar-te dels dies de festa. 

De totes maneres, més que preguntar-nos i valorar el que ha fet la Marina al llarg de la seva vida, resulta molt més significatiu i lloable valorar precisament el que no ha fet. La Marina no ha abandonat mai la seva vida a pagès, el seu poble, el seu entorn; no ha deixat mai de treballar i de cuidar i criar el ramat, cada dia sense descans, a pesar dels seus noranta-quatre anys i de la duresa de les condicions. I sempre amb bon humor i amb ganes de cantar (aquí teniu l’enllaç del projecte “Càntut, cançons de tradició oral” amb algunes cançons interpretades per ella: https://cantut.cat/canconer/cancons/itemlist/filterfork2?option=com_k2&view=itemlist&task=filterfork2&mid=112&Itemid=109&f%5Bg%5D%5Btext%5D=&f%5Bg%5D%5B1%5D%5B%5D=180 L’alternativa fàcil i comprensible hauria estat procurar “progressar” en el sentit materialista del terme; però ella ha optat per progressar entenent aquest progrés des dels valors del camp, des de la senzillesa, sabent valorar les petites grans ensenyances que ens aporta la natura. I amb això, la Marina t’etziba les seves lliçons que no alliçonen, però que fan que et preguntis si potser la vida és tota una altra cosa més enllà de l’evolució tecnològica i de la set de ser i de posseir sempre més i més.

És cert que, probablement, des d’un punt de vista tècnic i estricte, la Marina no compleix els requisits que contemplen les bases de la Creu de Sant Jordi. Però, si som realistes, difícilment mai cap pastor o pastora complirà els requisits concrets d’aquest guardó. I, en canvi, estarem d’acord que aquesta gent, malauradament en extinció, bé que es mereixen el nostre més gran reconeixement (i, de fet, molta gent ho sent així, tal com demostren els pràcticament 7.000 Likes que va obtenir fa pocs dies aquesta piulada: https://twitter.com/salvaverges/status/1498707121130639370?s=21 Els pastors, les pastores, són patrimoni de la nostra història i de la nostra cultura, i encarnen com ningú la capacitat de treball i la resiliència del món rural. I, premiant la Marina, no només estarem homenatjant el conjunt de la pagesia catalana sinó reconeixent també, alhora, la força de les dones i el saber de la gent gran del nostre país.

Si us ve de gust, la podeu conèixer més a fons a través d’aquest enfilall de twitter de @salvaverges:

https://twitter.com/salvaverges/status/1477203071067377665?s=21

o bé llegint aquesta entrevista que li va fer fa uns anys en Salvador Vergés i Cubí:

https://nothopucdirblog.wordpress.com/marina-vilalta/

Moltes gràcies per la vostra col·laboració!