1. No porta enlloc, o més ben dit porta a mal camí, si els catalans segueixen sotmetent-se a l’injust sistema espanyol. Amb querelles i denúncies poden posar més en relleu la veritable naturalesa d’aquell estat. Però no han de seguir reconeixent la seva autoritat i, molt especialment, han de confirmar tan ràpidament com es pugui el legítim 130è president de Catalunya, Carles Puigdemont, i donar suport a la construcció de la República Catalana, sense fer-ne cas de què hi digui el parcial tribunal Constitucional espanyol, que, com a mínim des del 2010, es va convertir en un actor polític a Espanya i que amb la seva col·laboració amb el règim de Madrid és corresponsable de l’atac a l’autodeterminació catalana. 2. Els procediments il·legals, que parcialment es poden qualificar fins i tot de criminals, del règim espanyol, del Senat espanyol, dels jutges espanyols, dels fiscals i dels policies, així com els funcionaris directius dels partits que són responsables de la implantació d’una dictadura a Catalunya, Partido Popular, socialistes i Ciudadanos, igual que tothom que en sigui responsable, haurien de ser documentats fidedignament per un Registre Central fora d’Espanya, amb totes les proves corresponents, de manera que més endavant es pugui fonamentar en aquests documents i proves, un procés contra aquestes accions davant d’un Tribunal Internacional. 3. Tant nacionalment —per exemple amb mesures de vagues de gran abast— com internacionalment, cal prendre totes les mesures imaginables i possibles per causar a l’Estat espanyol uns danys d’almenys 160 mil milions d’euros —és a dir deu vegades la suma que l’Estat espanyol n’extreu cada any per saldo, com a «guany colonial»—, de tal manera que Espanya ja no tregui cap guany d’una política d’opressió i d’un espoli econòmic continuats, sinó que, al contrari, en tingui un dany econòmic altíssim, i que desaparegui la perspectiva d’una nova rendibilitat futura de la seva colònia catalana. I això ha de durar tant com calgui, fins que l’Estat espanyol prescindeixi de les seves mesures repressives contra Catalunya, i reconegui de manera efectiva la proclamació de la República Catalana independent que ja ara és vàlida segons el dret internacional. 4. Totes les estructures de la nova República de Catalunya han de ser preparades i organitzades a l’estranger, durant el temps que Espanya segueixi oprimint brutalment Catalunya menyspreant el dret internacional i els drets humans. Això vol dir no solament un aparell administratiu i judicial propis i l’organització a temps de departaments operatius a l’estranger de la televisió TV3 i de Catalunya Ràdio, sinó també l’organització d’una policia pròpia i d’una instrucció preparatòria de forces armades catalanes per a la futura defensa nacional. Tenint en compte la disposició a la violència de l’Estat espanyol, Catalunya, després del seu reconeixement per part d’Espanya —que vindrà més tard o més d’hora— haurà de disposar d’un exèrcit permanent d’una grandària almenys com el de Portugal, i amb el material corresponent, per garantir la seguretat de les seves fronteres i el seu dret d’autodeterminació. Donada la seva envejable situació geoestratègica, segurament serà molt ben acollida com a nou membre de l’OTAN. 5. S’ha de privar l’Estat espanyol, amb desobediència civil i amb resistència pacífica, de qualsevol possibilitat de controlar i d’administrar eficaçment Catalunya. Això inclou especialment que els catalans en totes les situacions comunicatives només responguin en català, en cas que ho facin, als representants de l’Estat central espanyol. Els costos de l’opressió han de ser cada vegada més alts, fins que la població civil espanyola a altres bandes de l’Estat en rebi les conseqüències sensiblement. 6. El finançament de la construcció de la República Catalana no ha de fer-se des d’Espanya, sinó des d’un estat, o d’uns estats, en els quals l’Estat espanyol no hi tingui cap possibilitat d’intervenció. Les catalanes i els catalans, que vulguin impulsar la construcció de la República Catalana, han de treure d’Espanya tots els béns disponibles, especialment diners, accions i obligacions, i invertir-los a altres estats segurs com Bèlgica o Suïssa. D’una banda privarien així l’Estat espanyol de qualsevol possibilitat de confiscació, i d’altra banda debilitaria l’economia espanyola, cosa que sembla ineludible, ja que l’opressió de Catalunya per part d’Espanya té sobretot motius econòmics. En tant que fos possible que empreses catalanes traslladessin la seu social a Europa, també caldria fer-ho previsorament per limitar les possibilitats d’intervenció de l’Estat espanyol i per domiciliar tant com sigui possible el pagament d’impostos a altres estats europeus. 7. Cal cridar l’atenció de les ciutadanes i ciutadans d’Europa i de tot el món sobre la situació precària de Catalunya, sobre l’existència d’una dictadura espanyola a Catalunya i les massives vulneracions dels drets humans per part d’Espanya, i guanyar el seu suport per un boicot de mercaderies i de serveis espanyols, per un boicot mundial d’esportistes espanyols i per un aïllament diplomàtic d’una Espanya que vulnera massivament els drets humans. 8. Pel·lícules i muntatges d’internet, peces de teatre, novel·les i versos han de condemnar en tantes llengües i tants països com es pugui, les mesures d’opressió i de repressió de l’Estat espanyol i fer-les conèixer arreu del món. Un moviment mundial de solidaritat amb Catalunya ha de dur a un aïllament mundial d’Espanya. 9. Sobretot als alemanys i als europeus, però també a tota la gent que s’interessa per la política arreu del món, se’ls ha de fer veure de manera clara que els rebels criminals, que, sota el comandament de l’assassí massiu Francisco Franco —i a causa de la Guerra Civil espanyola, que va destruir la República espanyola d’aquell temps i van ocupar militarment els Països Catalans—, van poder esclafar la democràcia espanyola només gràcies a l’ajuda decisòria del III Reich i seguidament sotmetre brutalment Catalunya, a escala material, financera, logística i personal. Països com Alemanya i Itàlia que tenen una greu responsabilitat històrica pels assassinats massius a l’Espanya d’aquell temps, i per l’opressió durant dècades de la nació catalana, han de fer front a aquesta responsabilitat històrica i han d’aprendre de la seva història. No poden tornar a trair Catalunya i deixar-la altra vegada a mercè d’una dictadura ignorant dels drets humans. 10. Cal treballar perquè els drets d’Espanya com a membre de la Unió Europea siguin suspesos d’acord amb l’article 7 del Tractat Europeu per infracció greu contra els valors fonamentals recollits en l’article 2 del mateix Tractat. La suspensió s’hauria de mantenir fins que el poble català pugui implementar el seu dret de lliure decisió i d’autodeterminació sense cap obstacle, amb llibertat i dignitat, i Espanya no vulneri cap més dret humà a Catalunya. Donades les mesures de repressió premeditades i continuades, que vulneren drets humans, que van contra el dret internacional i fins i tot contra el propi dret espanyol, que està sofrint Catalunya per part de l’Estat espanyol, no sols té dret a fer valer el seu dret humà col·lectiu d’autodeterminació i de decidir lliurement sobre el seu futur polític, sinó que ara ja té el dret addicional a una anomenada «secessió de remei» (remedial secession) per posar fi a una situació crítica inaguantable, vulneradora dels drets humans, que segons els drets internacional i natural està provada irrefutablement, per la continuada i maligna opressió del poble català i dels seus representants electes per part d’Espanya, així com per les repetides declaracions de membres del partit que governa a Espanya, Partido Popular, de voler privar als catalans de la seva personalitat ètnica i lingüística. La citada secessió és inevitable, ja que una solució del conflicte pacífica i consensuada dins de l’Estat espanyol ni és ja possible ni se’ls pot exigir als catalans.