"Confio en la comprensió dels meus lectors si torno a escriure sobre la Justícia espanyola, sobre una institució aparentment tan democràtica i tan independent, que està arruinant ràpidament i de socarrel la seva anomenada. L'alliberament d'una part dels polítics catalans empresonats (a canvi d'una sucosa caució de 100.000 €) pot ser, per a estrangers de bona fe, una possible prova de què jo segurament exagero, i que tot plegat no és pas tan negre. Gran error. L'excarceració només deixa sense efectes la presó preventiva, però les querelles segueixen el seu curs i la possibilitat de llargues penes de presó (tant pels encara són a la presó, com pels que n'han sortit) segueix intacta. Amb aquesta mesura a mitges, però – expressió de revenja contra els principals responsables de l'èxit del referéndum – les autoritats espanyoles no podran evitar la penosa situació de, abans de les eleccions del 21 de desembre, tenir candidats a la presó com una vulgar “república bananera”. Resumim ràpidament només quatre punts de les “llibertats” que s'ha permès la maquinària judicial espanyola en ben poques setmanes. 1.Els dos activistes catalans Jordi Sánchez i Jordi Cuixart (que ja s'han fet internacionalment célebres com “els dos Jordis”, i que segueixen tancats) van ser empresonats a causa d'una acusació de sedició que és insostenible com demostra, ben al contrari, un vídeo. En aquest es veu com els dos Jordis intenten de temperar els indignats ciutadans i de què permetin la sortida de la policia paramilitar espanyola que havia irromput en el ministeri d'economia català. 2.Els membres del govern català van ser acusats de rebel·lió, basant-se en un article del codi penal que en el seu dia va ser redactat pensant en l'aixecament militar del 1936, i l'avortat putsch del febrer de 1981. Com ja vaig escriure anteriorment, l'acusació només té sentit si es consideren les paperetes de votació com a perilloses armes. 3.L'acusació addicional per malversació de fons públics (que es van usar pel referèndum) no és sols absurda pel fet que consulta popular i malversació són conceptes que, en aquest context s'exclouen mútuament, sinó també si hom té en compte que des del 2015 les finances catalanes les controla el ministre de Finances espanyol. 4.Els ministres catalans també estan acusats per exortació a la sedició. Per a això, però, s'hauria de demostrar que haguessin donat instruccions concretes per impedir el funcionament normal de l'estat espanyol. I això no ha passat mai. I com podem meravellar-nos, si la justícia treballa amb tan pocs miraments, de què el govern també “interpreti” les pròpies lleis, com li vingui de gust, i que s'agafi l'ominós article 155 com una “carta blanca” que li permet tot, encara que no sigui així de cap manera? El primer ministre Rajoy opina que amb el 155 la normalitat ha tornat a Catalunya. Encara que d'aquest cantó ja n'hem sentit de totes, hom s'admira una vegada més de tanta falsedat. L'administració catalana està gairebé paralitzada, perquè per a cada decisió, inclosa la del més humil cap de secció, s'ha de demanar el permís de Madrid, que sovint fins i tot vol dir anar-hi a costa dels contribuents. El col·lectiu de juristes “Servidors públics de Catalunya” ha publicat un estudi en el que es recullen (i se seguiran recollint) els molts danys que ocasiona la intervenció a la administració catalana. Entre altres coses hi aturats 92 contractes oficials; centenars d'associacions socials no poden rebre les subvencions que ja havien estat aprovades, i que ara falten per a ajudes als lloguers, als minusvàlids i a les famílies necessitades; 70 propostes de llei al Parlament no poden ser enllestides. A més s'han tancat les oficines de la Generalitat a l'estranger (menys la de Brusel·les) que fins ara havien representat a l'estranger els interessos de les empreses catalanes amb notable éxit. També s'ha prohibit a l'administració del port de Barcelona que obri missions comercials a l'estranger. A això s'hi afegeix (i pels catalans això no és cap petitesa insignificant) que tots els documents administratius per als comissaris interventors ja no es poden escriure en català sinó que s'han der en castellà directament o traduint-ho, cosa que reporta més costos. Aquesta és, doncs, la “normalitat” que tant celebra el primer ministre espanyol. La democràcia sofreix a Espanya un revés darrera l'altre. I les institucions europees es comporten com els tres célebres micos xinesos. No veure res, no escoltar res, no dir res, encara que les aparentment necessáries “necessitats polítiques” representin una traïció als principis i als valors de la Unió." Pere Grau i Rovira (Hamburgo)